UNA ESTRANYA SENSACIÓ. I. Relat negre.

Sóc assentat a la cadira giratòria davant de l’escriptori. La llum és minsa, només una mica de claror em deixa albirar el blanc full de paper. Tot en l’habitació és foscor, ja que tinc por de què les idees en un ambient lluminós escapin del meu pensament. 

Sento una veu aguda com el tall d’un bisturí que xiuxiueja rere meu. Suau  ressona, malgrat tot, amb un to de peremptòria ordre. Cada vegada que l’escolto una fredor m’estreny el cap com si una argolla de ferro, freda com el gel, em premés el crani.   

Poc a poc, començo a moure la mà, millor dit, a fer lliscar amb suavitat la ploma. Seguidament el paper s’omple d’estranys signes cabalístics. La mà mentre escriu, nota el tacte fresc del paper, impulsada pel desig de donar vida a totes les frases. 

Sento una porta que xerrica com a preludi de la presència no volguda. Al mateix temps aquest esser visitant deixa l’aire impregnat d’una melancolia que vol transmetre al meu cervell, junt amb vells pensaments. No puc més, m’he posat neguitós, només les paraules martellegen dins meu. Em dono un cop a la templa com si d’aquesta violenta forma pogués fer callar totes les dubtes que m’omplen. 

Posat dempeus miro a un costat i l’altre. Tot resta fosc i en silenci. Només una ranera dèbil com la d’un moribund en el darrer moment trenca amb el seu so, les ombres i la negre foscor. Un vent bufa suaument rere meu. És com un aura amenaçant que refreda, glaça i gela les meves idees. L’estranya sensació en fa tremolar. Els meus cabells, pocs i grisos, s’ericen amb senyal de temor. Les ulleres em patinen damunt el nas com a mostra d’indefensió.

¾    Quin serà el meu trist destí? 

Finalment, malgrat que espaordit i tremolós torno a seure a la cadira. Els meus ulls esbatanats girem a tort i dret mirant el tenebrós habitacle dels meus somnis inquiets. Amb por, una irrefrenable por, prenc novament la ploma i retorno a dibuixar gargots. Primer una a; després la pe; fent un esforç la recaragolada r;  a continuació aquella que la mare em deia mentre cridava la meva atenció, la e; i així fins acabar tota la paraula: aprensió. Una forma menys barroera de dir por i potser també repugnància.  

Els dits posats al voltant de la ploma em queden garratibats i com garfis s’entrecreuen en el cos de l’estilogràfica. Lentament avanço, noves lletres omplen l’espai impol·lut i novament trèmolo. La veu, però, tallant torna a repetir la frase que refreda el meu entusiasme. Obedient al seu mandat escric, prou. Prou que ho sé, però necessito més. Aleshores, la incomprensible barrera que componen el temor, la inspiració i la insatisfacció, fa que torni a emplenar de signes rars el full blanc i eteri. 

El meu cos es recaragola com posseït pel dimoni. El meu ventre s’infla de noves idees i noto les contraccions del dolor del part. Un mal cruel que com  punta de llança travessa el meu cos. La sensació punyent corre per tots els meus sentits, des de baix fins el punt més profund del meu cervell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.