Quan he creuat el camí; el que feia aquella giragonsa tan sinuosa, m’ha donat la
impressió que el cor em sortia fora del pit i quan he vist la casa pairal al
mig de la fondalada... m’ha semblat com si el temps s’hagués
aturat i jo encara tingués quinze anys i les mateixes ganes de viure, de cantar
de ballar, de saltar i d’estimar...
Aquí hi havia l’esbarzer que sempre ens oferia aquelles mores tan sucoses, que degustàvem mentre corríem i jugàvem a cuc i amagar, però ara veig que, amb els anys, ha desaparegut.
Quan fèiem muntanyisme amb tota la colla, era tan
bonic... ens ho passàvem tan bé! Tot i algun ensurt, com aquell dia que quan
érem a la meitat del trajecte, muntanya amunt, va caure aquella tempesta tan
impressionant i per poc no baixem tots de patac.
El frondós faig de vora la font s’ha fet tan gran...! I
el majestuós bedoll de la devesa, amb les seves
branques pèndules, m’ha fet recordar amb enyorança el primer amor, el primer
petó i... perquè no dir-ho... el primer desengany.
Des d’aquí, sento nostàlgia de tots els moments viscuts,
amb les persones que mai no em van decebre, la meva família: els meus pares,
els meus germans, les tietes...
Qui sap si jo no vaig ser, o no em vaig comportar, de la
manera que ells esperaven... Va arribar un dia que tot se’m feia petit; somniava
i desitjava viure en un lloc gran, un lloc immens, on el brogit de la gent, els
cotxes... emplenessin les meves orelles i la meva vida. Estava cansada de
sentir a cantar els ocells, de dia, i els grills a la nit; no sabia apreciar la
calma i la quietud que es vivia en aquest llogarret tan bonic i solitari.
Quan el temps començava a fresquejar, em mirava les
orenetes com es reunien per emigrar cap a països més càlids, i jo, com elles, només
tenia ganes de volar i volar... cap a la gran ciutat. Llavors no m’imaginava,
ni per un instant, que alguna vegada hi voldria tornar per quedar-m’hi, tot i
no haver-hi gairebé res, ni ningú del qui hi havia deixat.
La casa pairal... encara la veig tan fantàstica, com
sempre havia estat! El cant dels ocells, avui, em sembla una benedicció del
cel. Les ganes de residir en un lloc ple de gatzares s’han anat esfumant amb
els anys. Ara només tinc ganes de estar tranquil·la, viure en pau, i gaudir del
so profund d’aquest meravellós silenci...!
Roser Vila Pujol
1 de
setembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada