ELIONOR

L’Elionor  guaitava cada matí per la finestra a la immensitat del mar que tenia davant, per veure si tornava el seu estimat. Feia tres anys que havia partit a la guerra contra els sarraïns, a les illes properes, i no n’havia sabut res més. S’hauria mort? –pensava – però tot seguit allunyava els mals pensaments  i creia distingir a l’horitzó un vaixell que tornaven els guerrers i ell en  tornava sa i estalvi. Sols era una il·lusió .

Feia uns mesos que s’havia acabat la guerra. Alguns senyors de les contrades havien tornat als seus castells. El rei Jaume havia dat per finida la conquesta de les illes i amb poques baixes havien tornat a  casa amb els dominis un xic més engrandits. Ningú va saber donar noves del senyor de castell de Capsegat. Així de cop d’un dia per l’altre havia desaparegut.

 

Elionor no perdia les esperances, sabia  que  un dia tornaria i coneixeria el seu fill, que va néixer quan ell ja havia partit i que ja aviat compliria els quatre anys . Els  mesos passaven  i el senyor del castell no donava senyals de vida. Mica en mica la dona s’anava fent a la idea que no el veuria mai més.

Un dia va arribar un caminant de llarga barba, cansat  i va demanar asil en aquell castell. De posat noble, havia estat ferit a la guerra i fet presoner i no recordava res del seu passat. Després de caminar molts dies  els seus passos el van menar cap aquell indret i sense saber perquè es va dirigir al castell. Elionor  passava per allà i el va veure, com l’atenien els seus servent i tot seguit el va reconèixer, a pesar del  canvi que havia experimentat en  aquells anys i la llarga barba que duia.
 

¾   Adalbert!  ets l’Adalbert! Has tornat.

L’home se la mirava incrèdul, li costava saber qui era aquella dona, però el nom li repicava al cervell cada vegada més fort. Llavors va dir,
 

¾   Adalbert! Em dic Adalbert! Per fi se el meu nom.

Després van venir unes poques explicacions. Presoner i ferit s’havia escapat dels sarraïns i havia fugit, es va embarcar en un vaixell de comerciants fins a Barcelona, llavors  va comença a caminar. Va camirar tres dies seguits, fins arribar en aquelles contrades, ignorant qui era.  l’Elionor el va portar a recórrer el castell. L’home de mica en mica anava trobant familiars aquells llocs. Els racons del castell, les sales, els patis, el dormitori, la cuina, les seves armadures, els seus cavalls. Poc a poc es va començar a fer una petita llum dins el seu cap i va començar a recordar algunes coses, però no recordava l’Elionor.

De sobte un marrec se’ls va creuar pel camí i se’ls va quedar mirant estranyat. La dona  va agafar el nen en els seus braços i el va presentar al seu marit.

¾   Mira Adalbert, aquí et presento al teu fill, l’ Arnau.
 

Agafant el petit en els seus braços, un seguit de flaxos van bombardejar el seu cervell. Va començar a recordar. El dia que va marxar a la guerra, la seva dona l’acomiadava amb llàgrimes als ulls i la panxa bombada, a punt de néixer el seu primer fill. Encara recordava la seva silueta corbada dient-li adéu. Ara els tenia els dos allà al davant. El malson s’havia esvaït.

22/08/2014/