L’estiu s’acosta però els
pensaments, que no entenen d’estacions de l’any, no paren d’atonyinar la ment
de la Dolors.
Ella més aviat passa per una
època tirant una mica més... cap a
la tardor, pel que fa a la edat, però recorda el que va
viure durant les altres estacions de la seva vida.
De nom li van posar Dolors que, ben mirat, no és un nom gaire alegre, més aviat el troba patètic sobretot ara en aquest temps quan pateix de pruïja; amb la picor i la frisança que no la deixen viure.
De petita, una vegada que va
caure del llit, es va fer una nyonya al cap. Bé,
potser el nom correcta seria un trenc, o un xiribec, perquè li van haver de posar uns quants punts:
li ho van fer al viu. Allò sí que eren “dolors” de veritat. No se’n recorda
molt, però li van explicar que feia uns brams que se sentien des del poble del
costat.
Com que era la més jove de les
germanes sempre havia de dur la roba que deixaven les altres, quan se’ls feia
xica, gairebé mai no podia estrenar cap vestit, ni el de la primera comunió i,
moltes vegades, si no li anaven bé li feien un sacsó, o
dos... i va que xuta!
També té records bonics del seu
iaio, sobretot, quan se l’enduia a guardar les vaques; encara es recorda de
tots els noms: pulida, marcarda, marquesa... i sobretot de la negreta... que
era tan mansa i es deixava tocar. Un any, pel seu sant, l’avi li va regalar un gaiato que li havia fet, a la seva mida. Li va fer
tanta il·lusió...!
De la padrina també se’n recorda
molt, sobretot quan anaven a collir l’herba pels conills i també que tenien
cura de la lloca. Quan els polls picaven els ous
per sortir... eren uns moments tan tendres...!
Però les primaveres, sempre solen
anar “bé”..., més o menys. A l’estiu, o la segona etapa de la vida, encara que
sembli que un s’ha de menjar el món, tampoc no és ben bé així, a més, en
aquella època, a casa seva les coses van
començar d’anar a una mica a deshora. Una malaltia greu va deixar a la seva
mare impossibilitada en una cadira de rodes, i tot es va complicar força.
Després va sorgir l’amor de la
seva vida, l’Indalecio, que era un noi que havia vingut del sud. A vegades, ell
li cantava: Hay Dolores, Dolores mía por
ti he soñado toda mi vida. Ella, quan sentia la cançó, pensava que, amb
castellà, el seu nom no era ben bé tan lleig... potser perquè l’Inda, (així era
com ella l’anomenava), era tan guapo... o almenys ella li trobava totes les
gràcies! És clar que no hi ha res que cent anys duri i una flor no fa primavera
ni estiu, segurament que, per aquest motiu, aquell “noviet” va durar més aviat poc, encara que ja havien
fer plans per casar-se. Quan ja ho tenien tot gairebé a punt, ell s’hi va repensar
i la va deixar “compuesta i sin novio”.
Per ella això va ser una befa que no va poder
pair fàcilment.
Després, es va centrar en la
feina i va muntar una botiga de comerç just. També va col·laborar en projectes conta la fam del món, cosa que ha continuat. Tot això l’hi ha omplert la vida.
Ara té un pretendent, bé... més d’un, però ella diu que ja està bé així, sense
que ningú li doni “sorpreses”. Ja fa uns quants anys que es va canviar el
nom, per Lola... li agrada més que no pas Dolors.
A la seva manera, ha estat feliç
tot i que no oblida les diferents etapes
de la vida que sempre van lligades, com
les estacions de l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada