Això és el que solien dir
llavors, però de sants no en va pas vestir gaires, més aviat va fer tot el que li va venir de gust... això sí, una
mica a la quieta, per evitar murmuracions.
Cada estiu, com aquell qui no fa res,
es queixava de mal a l’esquena, era una manera de poder anar a prendre les
aigües, que també era una expressió d’aquells temps.
Amb l’excusa d’aquell mal, tan
molest, se n’anava al balneari de la Cerdanya i quan tornava estava tan cofoia
que no semblava ella mateixa, els ulls li brillaven i, fins i tot, semblava que
quan bellugava les pestanyes li sortien espurnes. Ja no li feia falta anar al ball,
cada dia ballava sola, a vegades amb l’escombra. Després agafava algun objecte
llargarut i feia una imitació espectacular, com si toqués la trompeta, igual que el Rudy Ventura. Era impressionant veure-la i
sentir-la!
Aquell “balneari” de Sant Vicens,
tan miraculós... realment era una platja de la Costa Daurada, normalment plena
de guiris. Entremig de la coca-cola
i el flotador... tot era disbauxa. Ningú la coneixia, podia esbravar-se
tant com li rotés; no hi havia els murmuris ni els safarejos del poble. La gent anava al seu aire i no
miraven als altres perquè anessin mig despullats o es morregessin pels carrers,
tot estava permès, i això la feia sentir jove, viva, explosiva... de tot... menys
de la manera que es sentia quan era en aquell diminut poblet plegat de
xafarderies, on no es podia fer un pet sense que ho sabés tothom.
Això ha durat anys. Ella... feliç
esperant que li vingui “el mal d’esquena” habitual dels estius. El “balneari” és
la sol·lució perfecta per posar-se les piles per funcionar durant l’hivern. I
així han transcorregut els anys...
Ara ja té uns quants... però pels
seus familiars encara és la “noia” la que no s’ha casat mai, la que sempre ha
estat al peu del canyó, amb tot i per tot, menys quan li ve el mal d’esquena...
és clar, i s’ha de cuidar... pobreta!
La noia, mai no ha confessat el seu
secret. De molt joveneta sentia que no era igual que les seves amigues, que a l’adolescència
ja s’enamoraven d’altres noiets. Però mai no va decidir sortir de l’armari, ni
explicar a ningú les seves tendències; era una època que no haurien estat ben
vistes, ni admeses. Ara, quan veu i sent que ningú no es talla un pèl, pensa...
quina sort que tenen d’haver nascut més tard, però creu que ja no val la pena canviar res de la
seva vida, ja es conforma anant cada estiu al “balneari”, on mai no ha hagut de
dissimular el que és i el que sent. I per dintre pensa: “Que me quiten lo bailado”.
28 de juliol, de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada