Visitàvem en terres del
municipi d’Isòvol el santuari de la Mare de Déu de Quadres. Situat a la part
baixa del municipi, el torrent Gros que baixa d'All, abans de lliurar les seves
aigües al riu Segre, creua la plana de les Pedroses pel costat del Santuari. El
santuari de Quadres és un lloc de culte antiquíssim.
En temps medievals els
pelegrins i viatgers que baixaven del Coll de la Perxa cap a la Seu d'Urgell,
passaven per Font-Romeu, Dorres, Rigolisa, Sant Martí d'Aravó i anaven a buscar
acolliment a Quadres, conegut ja en els segles XIII i XIV com a "domus
hospitalis" de Santa Maria de Cadris.
Consta que el 1285 comptava
amb alguns donants, entre ells P. Gerralli d'Oceja. L’església era sufragània
de la parròquia d'All; n'eren protectors els cònsols de Puigcerdà des del segle
XIV.
El 1374 el santuari depèn
únicament del bisbe d'Urgell i a ell demana autorització Ramon Figuerola,
donant de Quadres, per lliurar el santuari una casa que tenia a Puigcerdà, amb
el fi d'adobar els desperfectes de les parets de l'església causats per el
terratrèmol de l'any abans, i per proveir de llits i robes les estances
destinades a acollir els pobres de Crist que passaven per l'hospital.
El 1489 els cònsols de
Puigcerdà anomenen un obrer per fer obres a la capella de la casa.
En rendir-se Puigcerdà als francesos el 1654, aquests s'endugueren les campanes de les esglésies de la vila i per a suplir les de la parroquial de Santa Maria, els cònsols hi portaren les de Quadres, les quals va reclamar l’obrer del santuari el 1687.
Fins a la seva destrucció,
acudien a Quadres tots els pobles de la solana el dia de Sant Bartomeu
complimentant un vot en temps passats. Aquesta església va tenir capellà propi
fins a la guerra carlista de 1870.
És una església d'una nau, amb
absis semicircular, en què conviuen construccions de diferents èpoques. La nau
és ample i resulta curta per l'amplada que té.
El parament exterior de les
parets és de carreus regulars, ben treballats, de dimensions mitjanes, propi
del segle XII, amb una finestra de doble esqueixada i arc monolític al
començament de la nau.
Aquest tipus de construcció
comença sobre un sòcol de dues o tres filades de grans carreus quasi quadrats,
possiblement part d'una construcció bastant més antiga, i arriba fins a
l'arrencada de la volta de pedra, marcada per una cornisa llisa que corre a tot
el volt, aproximadament a un metre sobre el paviment, que indica com amb el
temps va quedar d'enfonsada aquesta construcció respecte al nivell del terreny
exterior.
Els carreus del sòcol varen
ser posats de manifest per unes excavacions de fa pocs anys.
L'absis és d'un gran diàmetre
i fàbrica més rústega, composta de carreuons devastats i disposats en filades
horitzontals d'altures variables, sense el sòcol de carreus grans, quedant
l'ampit d'una i altra arran mateix del terrenys de fora.
Ja sigui per les riuades del
riu Segre veí o per els arrossegalls del torrent d'All, el nivell dels terrenys
circumdants va anar pujant, deixant cada cop més enfonsada l'església, fins que
hom optà per aixecar-ne una de nova sobre els murs de la vella.
Això va passar abans del 1698,
que és la data gravada a la clau de l'arc de la porta actual. L'església nova
la varen fer d'estil barroc amb pilastres, arcs de mig punt, motllures i frisos
de gruix, amb volta de maó prim sota encavallades de fusta.
És de creure que amb
l'experiència del passat el nou temple fou construït amb el pis més elevat que
el terra del voltant. Això no obstant, avui en dia cal baixar uns graons per
entrar-hi.
El recinte del santuari tenia
una portalada ornamentada amb motius escultòrics molt semblants als de la porta
de l'església de Ger, que és del 1740. A l'últim quart del segle XX la
portalada va ser adquirida per un particular i traslladada a Ventajola.
El que fou durant molts segles
un venerat santuari i lloc de romiatge dels pobles va ser incendiat el 1936. Fins
aquell any es conservà un retaule barroc, al cambril del qual es venerava una
talla de la Verge Maria del segle XIII. A més, també cremada, es donava culte a
una altra imatge de la Mare de Déu en majestat, més tardana, semblant a les del
segle XV. Fa poc temps la restauració va permetre refer la coberta, relligar
les parets i arreglar l'interior. A més, les obres van posar al descobert, unes
estructures antigues que es desconeixien, com a part d'una antiga església romànica.
També van restaurar les pintures murals del segle XVI.
Sempre es agradable visitar una part de la nostra
història malgrat no hagin estat respectats per causa de les vicissituds de la
vida.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada