El David assegut dalt de les restes de la
torre de la fortalesa abandonada de dalt de la muntanya, on té cura d’un ramat
de bens i cabres, pensa amb la seva amiga.
La recrea en la seva ment, mentre s’estenen
les ombres de la nit. Un ventijol mou el magraner de fruits vermellosos. Prop una
parella de coloms vigilen la seva bessonada.
Què n’és de bonica la seva promesa, recorda
aquell dia de festa, al poble, quan li va poder enretirar el senzill vel brodat
amb fins fils d’or. Tot l’encís dels seus ulls, les seves blanques dents enmig
del encès vermell dels seus llavis, les galtes fines com els pètals dels lliris
i la cabellera que emmarcava amb suavitat el seu coll banyat per un suau perfum
de magnòlia, el van enamorar.
Espera amb delit que acabi el temps de
pastura per poder baixar i córrer a casa seva per abraçar-la i demanar-li que no
el deixi més sol, ja què l’enyorança se li fa insostenible a dalt de la
muntanya.
També vol saber si ha sentit, portat per
l’oratge del vent la cançó d’amor, com una pregària del seu dolor per la
separació,que li canta al capvespre.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada