L'ANELL PERDUT

 ¾   Déu meu, no trobo l’anell, on l’hauré posat? L’hauré perdut?

La Mònica feia estona que regirava tot l’apartament, buscant desesperadament l’anell que li havia regalat el seu company feia un parell de mesos, el dia que va complir 35 anys. Aquell anell de plata, amb pedres de granats i zircònies,  que tanta il·lusió li va fer i que no se’l treia mai de sobre, només per dutxar-se i per anar a l piscina. Ahir el tenia i me’l vaig treure per anar a la piscina,  - pensava la noia estorada.

L’ha de trobar abans no torni  l’Andreu de Barcelona, on ha hagut d’anar per feina, tot hi estar de vacances. Va Tornar a regirar tot l’apartament.

Ha sortit a la piscina, ha preguntat als encarregats de manteniment, a les cambreres del bar. S’ha capbussat dins l’aigua, que no li hagués caigut dintre, ha nedat per sota l’aigua buscant tot el fons i res de res.

L’anell s’havia esfumat. Potser li haurien robat  –pensava la noia.  No se l’hauria descuidat en algun altre lloc... a la tarda va anar i preguntar al bar d’aquell poblet, on moltes tardes anaven. Ningú en sabia res.

No podia dir res a l’Andreu. Li sabria greu. Pensaria que es una mal destre i no te cura de les coses importants. Per això el vespre quan va tornar no va parlar de l’anell. Ell però, va notar que la dona estava tota moixa i feia mala cara. Va pensar que no estava massa fina.

Aquest matí, després d’una nit d’insomni, la Mònica no va poder més i va esclatar en un gran plor. L’Andreu es va estorar,

¾   Que et passa? No m’espantis.

La dona sanglotava, no podia parlar. Finalment va poder dir amb un fil de veu.

¾   L’anell, m’han robat l’anell...
¾   Ah, és això.  - va respirar l’home tranquil- El tinc jo, ahir al mati quan et vas ficar a l’aigua el vas deixar sobre la tovallola i jo el vaig desar
¾   Quin pes m’has tret de sobre.

Llavors l’Andreu va anar a buscar l’anell a la butxaca del barnús que portava i quina va ser la seva sorpresa al veure que de l’anell no n'hi havia ni rastre.

 15/09/2014/