EL BOIG DEL CAP MIG RAPAT.

Una mala semblança a la mort de Leopoldo María Panero Blanc.  

Sortia el sol vermell entremig de les cimes properes. La terra, no havia saludat encara la llum per fer fugir totalment les ombres nocturnes. 

L’home del cap mig rapat, mirava des del mur que tanca el recinte dels boigs, de l’altre, el dels folls de fora. Espera impacient que els raigs de l’astre rei trenquin definitivament les penombres de l’entorn. 

En el precís moment que la llum solar aclareix la terra, fa un calculat salt i  fuig, entremig de les flors del jardí exterior, en recerca de la llibertat. 

Camina sigil·losament sense ni girar el cap, no sent soroll, però no vol entretindràs per por a què algú el cridi. Sap que aleshores no tindrà forces per marxar. L’home, ho vol deixar tot enrere, fa massa temps que ha estat tancat per un mal funcionament de l’ànima. Ara el seu cap torna a recordar els temps passats, i no vol que una nova cura faci que els pensaments s’ocultin altre cop, a la part amagada del seu cervell.  

Un xic allunyat comença a córrer. Amb els talons copejant el cul, salta els matolls com un cérvol ferit per la sageta enemiga i entreveu a poca distància el carrer.  

El carrer, el somni dels desigs fet realitat, pidola una mica més de força a les seves cames, que obedients fan l’esprint final com si la meta promesa fos possible aconseguir-la amb aquest petit esforç. 

Per fi la ciutat, plena de carrers i d’ombres, on poc després s’obren els porticons de les finestres i una a una es desperten les persones, recloses en el seu propi i limitat món. 

De cop, totes les portes retrunyen a l’obrir-se manades per un ordre maquiavèl·lic i comencen a vomitar gent que corre. Uns van al treball, els petits a col·legi i altres a comprar. Diverses persones xisclen els meravellosos preus de les ofertes: 2x1, rebaixes, descomptes excepcionals, el millor preu, una a una, totes les gangues són enumerades i lloades per qualsevol mitja. 

Els taxis corren a la captura dels clients, els pneumàtics grinyolen sobre l’asfalt. La porta del Metro, s’empassa voraçment a la gent, com un monstre famolenc que necessita carn humana per viure. Per la boca de sortida surt la gent mig esprimatxada, com si dintre de la foscor haguessin perdut part de la seva vitalitat. Els autobusos, de color vermell, baixen i pugen, corrent incessantment carregats de gent neguitosa. 

El boig del cap mig rapat, ho observa des del seu amagatall, potser un simple banc a les Rambles: el bullici de la gent, escolta els seus crits, algun que altre insult malsonant, l’olor dels cossos mal rentats, i de la roba mullada i mal eixugada. 

Uns empenyen als altres, aquells s’aprofiten dels badocs per buidar les butxaques alienes, uns quants més cerquen l’ocasió per acaronar d’amagat una sina o un darrere, si potser femení. Altres, encara més perduts, si és masculí els hi agrada més. Els estaquirots, posats dalt de peanyes, entretenen al públic que premià les pallassades amb riures quasi tristois. 

L’home del cap mig rapat com un nou Prometeu camina, camina i camina fugint en direcció a la solitud per retrobar-se amb l’esperit dels records  recuperats. 

En arribar a la platja, aviat el blau del mar i visió de la sorra daurada alleugen els seus negres pensaments i agafant un bastó portat per les onades, escriu en l’arena: solitud; una de molt simple i principal, jo; també per què no, retrobar-se; i finalment pau. N’hi ha tantes paraules, amagades en el seu interior, que en aquest instant sorgeixen com pedres candents, plenes de desig i de pena al mateix temps, que el fan caure lentament de genolls.  

Poc després el boig del cap mig rapat fugia cercant el seu desig d’una terra on morir: amb mar, volcans i solitud.  

Miquel Pujol Mur.