Les xiruques van ser unes de les primeres
botes per treballar, i al mateix temps, una de les més volgudes per anar d’excursió
que es van realitzar al nostre país. Aleshores, la paraula senderisme no era
coneguda ni sabíem que volia dir, alguna vegada sonava randoneur en francès.
Sortíem d’excursió a la muntanya o anàvem
simplement a caminar. Per lligam, algun escoltes (boys scouts) anàvem de raids
suposo per acceptació de les arrels angleses de les ensenyances de Baden Powell.
Segurament no eren les millors, però tenien
una relació qualitat-preu que feia que fossin assequibles a les butxaques de
certa part de la gent treballadora.
Malgrat tot eren efectives, s’agafaven
correctament al turmell, o així ens ho semblava, i a més no patinaven quan
l’aigua mullava les pedres. Hi havia gent en el temps de la postguerra que les
feia servir per anar a esquiar embolicant-les amb plàstics o el què fos. Què n’érem
de feliços o inconscients? Potser, quan no s’arribava a res més, tot valia!
Sola de goma treballada amb marques fondes
per assegurar l’adherència quan plovia o hi havia fang. Cos de la bota en roba
i reforços de pell girada i cordat amb cordons marrons a joc. La sola interior inferior
era d’espart com si d’una espardenya es tractés.
Aquelles xiruques no tenien els tecnicismes
d’avui en dia, ni les soles de marques estrangeres. Ni tantes i tantes coses
que s’hi ha anat afegint per fer-les més fiables, segures i còmodes. Però,
llavors el què aconseguia unes era tan feliç
com amb les més modernes d’ara. No hi havia res més.
Molta il·lusió i moltes ganes de caminar.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada