Jo dic que és manca d’entrenament mes ho
dic per quedar bé amb mi mateix perquè la veritat el què pesen són el anys i
també alguns quilets que envolten la meva cintura. Què hi anem a fer si davant
d’un plat ben cuinat la boca se’m fa aigua i seria una manca de cortesia no
aprofitar fins la darrere engruna. Amb pa i vi es fa molt camí, sobretot si el
pa està ben farcit.
Quan anava per un caminoi he sentit uns lladrucs
que provenien d’una casa de pagès aïllada, molt ferma i amb bones condicions,
que era al costat del senderó.
La casa no té murs de separació amb el camí,
vull dir amb això que és un espai obert on pots passar passejant sense
problemes i molt agradable perquè l’herba forma un tapís verd molt tou. Per
tant em vaig atansar, perquè malgrat els gossos desconeguts no és el que
m’atrau més, aquell bordar no era amenaçador.
Lligat per una cadena que al mateix temps
era passada per un altre de més gran per permetre-li un bon radi d’acció, era
vigilant el gos, negre con la nit. Una femella de cocker-spaniel de grans
orelles que s’ha posat, només veurem, panxa a l’aire per què l’acaricies.
Amorós a més poder, segurament sentia dins
el seu cor la solitud de la seva vida empresonada, malgrat podes mirar al seu
entorn.
Quan humans, com el nostre gos de referència,
viuen enclaustrats en un pis mirant a fora, a la vida real, mitjançant una
finestra. I hi ha que encara ho veuen pitjor que miren únicament la finestra
fosca d’un televisor.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada