Al matí una escletxa de llum
travessa la finestra del dormitori. La dona, una persona ja gran, acaba de
posar els peus a terra, es frega els ulls i encara mig adormida camina, mentre
es posa el batí, fins a la cuina.
Busca l’interruptor del llum,
abans d’entrar, i sent la corredissa d’un peus lleugers i àgils que corren
ràpids per amagar-se. Ràpidament l’encén i amb recança observa dins
l’habitació. Uns bocins de menjar mig arrossegat i uns petits cagallons són
mostres palpables de la presència d’un rosegador.
¾
Maleïdes rates, sempre fent malifetes, com si en
altres cuines no poguessin treure’n més profit.- Murmura la Isabel.
Fa uns dies que sospita de la
presència de la rata, però a causa al fàstic que li fa s’obliga a si mateixa a
no veure-la, amagant el cap com diuen que fan els estruços quan tenen por. Pensa,
si tingués la sort de que marxes a raó de l’escàs benefici que pot treure de la
recerca d’aliments en aquesta casa hauria acabat la meva preocupació.
¾
Ara tinc que gastar diners a comprar un raticida
o trampes per caçar-la - sap, que per viure sola, fa una temporada que enraona
en veu alta. Li sembla com si d’aquesta forma trenques la solitud
Han passat uns dies, la Isabel
ha comprat a l’adroguer diferents mitjans per exterminar l’animaló. Més aquest,
continua impertorbable les seves visites a la cuina i com que no troba gaire
aliment, ja s’atreveix a entrar en les altres habitacions a veure s’hi ha més
sort.
La Isabel està plena de
frisança. A vegades a la nit somnia que una rata grossa i pudenta, gran com un
sant Pau, vol entrar a la cambra per menjar-se-la. Viu rodejada de trampes de
totes mides, de verí i de boles de formatge també enverinat, per tota la casa.
Abans de posar els peus a terra observa si hi ha trampes al costat del llit, no
fos que es caces els seus propis dits.
Al·leluia! Hosanna! Per fi! L’enemic ha caigut.
Atrapada en una ratonera, la
més gran que ha comprat, hi ha el cos sense vida de la rata.
¾
Ben mirat, jo també, mira que arribo a ser de
gamarussa si tot just fa deu centímetres amb cua i tot. Si pensava que era més gran
que un gat.
Agafa la rata amb una bossa,
la lliga i sense pensar-ho més baixa al carrer i la llença a les deixalles.
Tanca la porta del pis i un
sospir de alleujament se li escapa del pit.
¾
Victòria! Ja és hora de viure tranquil·la-
mussita per si mateixa.
Fa uns dies que va caçar a la
rata, però la Isabel està moixa, trista, enyora la lluita, la incertesa de cada
matí.
Ara tot torna a ser buit, ja no
hi ha neguit. Fins i tot, pensa: “Quina
sort si vingués una altra rata, ara que ja tinc les armes preparades”.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada