El primer viatge que recordo va ser quan vam
anar en tren a veure uns parents a un poble de la província de Saragossa. Seran
memòries del primer o un recull dels diversos viatges que vam fer.
El tren li deien el Shanghai que sortia de
Barcelona de l’estació de França i fumejant arribava, si la memòria no em falla,
fins A Corunya. També hi havia el Ràpid i el Correu que sortien de Madrid.
Les màquines de tren eren a carbó. Els grans
vagons de fusta tenien departaments per a deu o dotze persones. Segons classe
han una porta que tancava els compartiments, els de tercera sense porta ni
separació. Crec que els de primera per classe més adinerada eren de més
confortabilitat.
Maletes, caixes de cartró i mocadors de
farcells a dalt del portaequipatges, tot entatxonat. Criatures de totes mides, plors
i gent apinyada l’una sobre l’altra sobretot a hores de son del matí.
I ara recull de records:
Quan s’apropava un túnel tothom corria a
pujar la finestra. Però no sempre pujava el vidre i la carbonissa mig encesa i
el fum del carbó entraven dins del compartiment.
Bosses, maletes, cistells, ampolles d’aigua,
bolquers (no dels moderns) entrepans i cistelles amb animals, no gossos, sinó
conills i gallines a sota dels seients.
Quan pujava cap a Lleida enganxaven dues
locomotores, per tant, més fum.
En certes pujades es podia baixar, caminar
al costat del vagó i tornar a pujar.
Es sortia molt d’hora al matí, quasi de nit
i arribava a Saragossa a les tres de la tarda.
En unes estacions es feia una parada llarga
i des de l’andana gent del poble venien entrepans, aigua, sarsaparrella,
gasoses i amb sort, pels que ho desitjaven i podien, cervesa.
Persones amagades al wàter per evitar al
revisor. Això no estan estrany.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada