dissabte, 27 de setembre del 2014

EL TECLAT


Hui, ja tremolo. Ja ve aquell petit marrec que em deixarà desmuntat. –El teclat sospira.
Boom, barrabuuummm. Clinc, clanc, cluc... Ara música pop, després música techno a tota marxa. Aquells dits petits , després les dues mans, llisquen amunt i avall, a dreta i esquerra sobre meu, grapejant-me, ensordint-me, estovant-me de valent. Al final estic ven marejat , quan em deixa aquest petit solfes.

Sort que cap al tard ve la Mireia i posa les seves mans suaus sobre meu. Escull el so del piano i va teclejant suaument. Les seves mans m’acaricien i es mouen harmonioses. Espero sempre aquests moments dolços, aquests capvespres  en que la noia fa les seves pràctiques de solfeig. Els dies que no ve la trobo molt a faltar, penso de deu tenir altres deures i demà si hi ha sort tornaré a gaudir de la seva companyia.
Els dies que la Mireia no practica, ja estic anguniós, perquè és l’àvia la que ve a estar una estona amb mi i posa les seves mans rústegues i cansades damunt meu. La pobre dona prou intenta treure’m algunes notes cadencioses, però la seva poca percepció musical fa que un mateix so el repeteixi mil vegades. Es fa tant pesat i monòton sentir sempre el mateix. 

Caram! Avui tampoc ha vingut la Mireia, ni l’àvia, ni el petit marrec. Deuen haver marxat de vacances, o passen uns dies a casa dels altres avis. Avui m’ha vingut a tocar l’home de la casa, que no havia vingut mai, només l’havia sentit cridar algunes vegades. Com que es veu que està sol, ha vingut a distreure’s una estona amb mi. Quines mans més tosques que té,  però després d’uns quants intents m’arrenca una bella melodia, amb el so del orgue. Potser quan era jove havia estat organista. L’home s’ha anat engrescant, ha tocat  primer tocava d’oïda, després ha anat a buscar unes partitures i veig que està engrescat de valent.
Hui, que pesat no marxa mai. M'agrada com toca, però estic cansat, tinc son i vull dormir. Per una vegada que ve aquest s’enganxa i no marxa. Aviat serà la una de la matinada i sembla que encara té corda per estona.

23/09/2014/
 

4 comentaris:

  1. Aquest teclat és una mica classista, només li agraden les mans suaus de la Mireia...Tan bonic que és que el petitó li vulgui treure sons i que les mans plenes d'arrugues i d'experiència dels avis es delectin amb la seva música! Ha de ser més receptiu!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica classista si que ho es. Li agraden més uns que altres dels seus "concertistes."
      Petonets de bona nit M. Roser

      Elimina
  2. Segur que quan el toquen les mans que li agraden sona més bé. Sempre he pensat que els instruments tenen una sensibilitat pròpia. Diuen que als músics els costa molt canviar l'instrument. M'ha agradat aquest punt de vista des del teclat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que si que tots els instruments tenen una sensibilitat especial pròpia, i sonen millor quan els toquen unes mans amigues amb les que es compenetren. Suposo que això fa que cada músic tingui predilecció pel seu instrument.
      Una abraçada, Sílvia

      Elimina