La parella caminava a bon pas.
Havien sortit molt aviat de casa amb el cotxe, fins arribar a la falda de la
muntanya. Sota un gran bedoll van deixar el
cotxe i van començar a caminar.
S’havien proposat fer aquell cim de 2500 metres, del Pirineu francès . L’havien escollit perquè els havien dit que era fàcil. Ells no estaven avesats a fer alta muntanya, però s’havia posat de moda. S’havien preparat fent caminades a llocs propers.
Feia una hora que caminaven per
entre corriols que s’enfilaven muntanya amunt
en mig d’una espessa vegetació i algun esbarzer,
quan la noia es va entrebancar amb l’arrel d’un faig
, sort que el xicot la va parar de caure. Calia anar amb precaució, tot just
enfilaven el primer tram.
Mentre anaven pujant s’albirava
un paisatge meravellós. Els pics de les muntanyes properes il·luminats pels sol
que s’anava enlairant, a l’altre costat unes grans fondalades
ombrívoles . Havien calculat caminar unes quatre hores i mitja fins arribar al cim. Llavors
baixarien per l’altre cantó; farien una gran giragonsa
per tornar on havien deixat el cotxe, però valia la pena. Portaven mapes i
referències escrites i un gps per si es perdien.
El dia era magnífic, un dia
d’agost esplèndid , el sol ja començava a picar de valent, algunes bromes sortien per ponent trencant aquella
blavor del cel tant nítida. Va ser llavors quan van topar amb un muntanyenc que baixava del cim i van parlar una
estona,
¾ Si voleu fer el cim, ho teniu cru, el cel amenaça tempesta.
¾ Anem ven preparats – va respondre el noi
¾ Jo no m’aventuraria. Una tempesta al cim no es cosa de broma. Vosaltres mateixos.
L’home va continuar caminant
avall i ells van continuar amunt. Això de la tempesta és una falòrnia -van dir- el cel estava radiant, potser cap a
la tarda o al vespre, descarregaria però per ara no. Van decidir continuar
amunt, anaven equipats a prova de tot.
Una hora més tard, ja veien el
cim a tocar, però els faltava l’ascensió més difícil. El lloc era rocós i despoblat de qualsevol vegetació. El sol
s’amagava entre les bromes que havien anat creixent. Es va girar un vent molt
fort que dificultava l’ascensió. De sobte va fer un llamp, allà mateix seguit
d’un tro ensordidor. És van espantar una mica, llavors ja van dubtar si
continuaven endavant. Es van posar els impermeables per si plovia i van continuar pujant. La marxa
era dificultosa. Eren tan a prop del cim, bé encara els quedava una hora ben
bona.
De cop va començar a ploure a
bots i a barrals. Els llamps queien a quatre passes. El cel havia quedat fosc
de cop. Era impossible avançar i també retrocedir. És van arrecera al
costat d’una roca que sobresortia, ben
agafats, perquè el vent no se’ls endugués costa avall, l’aigua els queia a
sobre, ficant-se per entre el plecs de la roba. Es van espantar, bé, van tenir
molta por, dels llamps que queien pels voltants. Ara es penedien de no haver
fet cas del muntanyenc. Tremolaven, allà ven agafats l’un a l’altre, mentre una
cortina d’aigua els envoltava, la noia plorava i ell intentava calmar-la.
Als tres quarts d’hora de xàfec
intens, va para una mica i van decidir tornar enrere. El camí de baixada era
perillós, avançaven lentament, el cel encara estava amenaçador. Vam arribar a
una zona d’arbreda, quan l’aigua va tornar a descarregar amb força. No es van
parar , van continuar avall sota la pluja, fins que es van topar amb una balma.
Allà es van refugiar una estona, fins que va amainar una mica la tempesta.
Estaven exhausts. Vam menjar alguna cosa per recuperar forces, abans
d’emprendre la caminada final.
A les set de la tarda van arribar
on tenien el cotxe, xops, esgotats, sense forces i sense haver fet el cim. Van
canviar-se de roba i van iniciar el camí de retorn a casa. No havia anat bé
l’aventura muntanyenca i els havien passat
les ganes de tornar-ho a intentar.
01/09/2014/
La muntanya té cops amagats, s'ha de fer cas al que hi entenen...No m'estranya que no els quedés ganes de tornar-hi, a mi ja m'hagués agafat un cobriment de cor...Recordo que una vegada vaig anar amb una amics a fer acampada lliure i ens va ploure tot el cap de setmana, imagina't amb un tenda canadenca...També vaig dir que ni hi tornaria més i ho vaig complir. La propera vegada vaig anar a un bungalou!
ResponEliminaBona nit, Anna.
Per anar a la muntanya s'ha de tenir experiència i fer cas del que hi entenen , amb tot encara et pots donar algun ensurt. A tu també t'ha agradat provar coses noves, però això de l'acampada lliure amb tanta pluja devia ser empipador i et van passar les ganes de tornar-hi, jo hagués fet el mateix..
EliminaBona Diada, M. Roser.