UNA BONA DECISIÓ

Les quatre amigues, de tota la vida, s’estan prenent un refresc a primera hora de la tarda en un bar força concorregut de la petita ciutat, mentre  s’expliquen les trifulgues de cada dia. La gent entra hi surt. N’hi ha que tenen pressa... es veuen el cafè d’un glop i adéu; d’altres, com elles, es pot dir que hi passen bona part de la tarda, mentre els nens són a l’escola, ja que no els ve d’una estona.

La conversa es desvia quan una d’elles fa les seves objeccions respecte a la gent que desfilen pel davant del bar:

-Quina varietat de fesomies! Abans semblava que tots érem iguals. Quan vèiem una persona de color,  “llavors ens dèiem un negre”, tots badàvem. Ara... ja ho veieu quin ventall: aquell amb  la chilaba, les altres amb el mocador al cap i aquests nois  indis encara van típicament vestits com quan eren al seu país!

-Això està bé –respon una companya- “en la varietat hi ha el gust”!

-Sí és clar, però si s’haguessin integrat no donarien la nota vestits d’aquesta manera!

-De quina manera? Això ho diem nosaltres que vivim en llocs petits. A les ciutats grans ningú no mira als altres! Tothom va a la seva, sense fixar-se amb aquests detalls que no tenen massa importància. Qualsevol dia que  vagis a Barcelona  veuràs quines vestimentes més estrafolàries porten la gent, i no tots són forans!

Aquestes dues no paren de discutir... que si això, que si allò, i sembla que el tema porta cua durant una bona estona. Mentrestant la tercera  no para de rebre trucades al mòbil i per tant no es fica en la conversa, de moment. Però sí  que l’altra que, fins llavors, havia estat més callada, comenta:

-El què hauríeu de fer és fer-vos voluntàries de Càritas. Necessiten molta ajuda: per ensenyar el català a la gent que venen d’altres països, també per fer companyia a les persones que estan soles, per fer reforç escolar al nens, per ajudar a repartir aliments i... sobretot abans de Nadal quan es fa la campanya de recollida de queviures i joguets pels nens de les famílies més necessitades, la venda de llantions... Es poden fer moltes coses que, a part d’ajudar, serveixen perquè els immigrants s’integrin amb més facilitat. Quan t’ho mires des d’una altra perspectiva, no dones tanta importància a les vestits que porten!

La companya del mòbil, com si s’acabés de despertar replica enèrgicament:

-Uf! Ara no ens ratllis amb tot això! Si t’explico el que em va passar l’altre dia, al mercat del dissabte! En una parada on vaig comprar fruita...Ni t’ho imagines! Em va despatxar un noi que no era d’aquí i, quan ja me n’anava, es va fixar que agafava una altra bossa que tenia allà a terra, amb verdures que havia comprat abans. De sobte va començar a acusar-me que allò no ho havia pagat. Per poc, em ve un patatús! Mai no m’havia trobat en una situació semblant! Allà vam cridar tots, i jo, com et pots imaginar, no vaig callar, perquè a mi que m’acusin d’haver robat... Vaja que per aquí no hi passo! Des de llavors... val més que no et digui el que penso d’aquesta gent!

-Però això és un cas puntual. No es pot jutjar a tothom igual!

-Hi ha una dita molt coneguda que diu... Qui mal fa, mal pensa!

-No hauríem de ser tan dràstics! A més, pel que fa referència a Càritas, ara no només hi van els nouvinguts, també hi ha moltes famílies d’aquí que demanen ajuda perquè  no tenen feina i tenen nens petits, la  hipoteca per pagar.... i no troben la manera de tirar endavant!

L’estona passa i la canalla ja surten de l’escola i un dels nens entra al bar a buscar la seva mare.

-Mare, mare, mira aquest és el meu amic que avui ve a jugar a casa! Es diu Amir i és  magrebí. Som molt amics! Fa poc que viu aquí però ja parla en català. M’agradaria convidar-lo a dinar el dissabte!

-Sí es clar -diu la mare- no faltaria més! Encara que per dins pensa que preferiria que l’amic no fos foraster. Però el nen no hi té cap culpa, fins i tot li fa una mica de pena. A més... no vol inculcar el racisme al seu fill, tot i que ella és conscient de ser-ho una mica...!

A la taula del costat hi ha la Pauleta, que cada dia també va al mateix bar a fer el tallat. Ella ja té una edat, però està bé de salut. Ara, fa temps que viu sola. Des que va enviudar i els seus fills també es van independitzar, se sent una mica inútil. A vegades li sembla que la seva vida no té sentit.  Durant la xerrada de les seves veïnes de taula, ha parat les antenes i, com aquell qui no hi és, ha escoltat tota la conversa.

Aquesta la nit  li costa d’adormir-se, això ja li passa sovint. Després somia que està envoltada de molta gent de diferents races i cultures; sembla com a la Torre de Babel... on tothom parlava un idioma diferent i ningú no s’entenia de res! Al matí quan es lleva emprèn una decisió: Donar un sentit a la seva vida col·laborant en el que calgui, per tal de fer més feliç l’estada, a casa nostra, de les persones foranes i també per minorar les necessitats de tots els conciutadans que necessiten un cop de mà per tal de sortir de la crisi que estan patint.

-Ja ho sé -es diu per ella mateixa- començaré anant a la caminada popular que es fa el cap de setmana a favor de Càritas. Després em faré voluntària i així tindré una vida plena i em sentiré molt més satisfeta! 

-També recolliré les imatges i els vídeos que es facin aquest dia, per posar-los a la Tribuna Berguedana, així  la gent que els vegi potser s'animaran a col.laborar!

http://parroquieszonallobregat.blogspot.com.es/2013/10/caminada-solidaria-amb-caritas.html