Any 1970-1980
Qui més qui menys
es compra el seu piset o... si més no,
equipa el quin té amb els electrodomèstics que surten al mercat. S’han
acabat les restriccions de llum. Ja no es renta la roba al safareig públic,
molta gent té rentadora o safareig a
casa. La televisió pren possessió a la majoria de llars on, fins llavors, només
hi solia haver una ràdio. Ja no cal anar
al cinema, les pel·lícules es poden
veure des del sofà. La gent va de vacances a l’estiu, normalment lloga un
apartament a la platja. Els cotxes,
que havien començat amb el típic model
Seat 600, ja han evolucionant i la majoria de famílies en tenen un. És una bona
època per a la construcció, i les cases de 4 i 5 pisos d’alçada comencen a
proliferar.
Fins i tot la gent
de pagès aspira deixar la seva masia per anar-se’n a viure més al centre de
qualsevol llogarret, on hi hagi més comoditats per fer la compra i una feina
que no sigui tan lligada com la dels camps i el bestiar, a més, a pagès no es
pot fer cap dia de festa!
-Has vist el 124 que s’han comprat aquests? Ja ho veus... i treballant a la fàbrica! Això és un xollo –sents a dir a la gent quan xerren pel carrer.
-Sí noia... i els meus veïns...! Ja no viuran més aquí a la Colònia, s’han comprat un pis que els ha costat tres-centes mil pessetes. Quina sort que tenen!
-Vas veure el vestit jaqueta que va estrenar la del número 5, el dia de Pasqüa? Cada any n’estrena un! Diu que els hi fa el Juvinyà!
I la nena de cal
Patatús? Mira-te-la ella... ja li han comprat un cotxe. Encara no hi havia cap
dona a la Colònia que tingués carnet de conduir!
El nivell de vida avançava i, evidentment, en llocs tan petits, les xafarderies també estaven a l’ordre del dia.
El cas és que tothom, qui més qui menys, volia ser igual que els altres. Més
ben dit... mai no es volia ser menys!
Era indiferent si havien estalviat més, o no tant, o
gairebé gens! Els Bancs ja feia temps que havien començat a donar préstecs. Uns
préstecs a la carta. El client demanava i ells concedien. Després bé prou que
s’ho cobraven molt bé, amb els interessos!
Escena 4
Any 1990- 2000
Sembla estrany...
Com ha pujat el nivell de vida... tothom va de ric! Hi ha coses, però, que no lliguen; les fàbriques tèxtils i la mineria comencen a fer figa però la
construcció no para, i els blocs de pisos creixen més que els bolets a la
tardor. La gent viatja per les vacances i els caps de setmana.
Els joves tenen més
oportunitats d’estudiar que abans. Aquests, de moment, sembla que podran tenir
feines millors, a més els pares volen que els fills pugin d’una manera diferent
de com van pujar ells. La dictadura ja fa temps que es va acabar. Els joves han
de seguir el seu camí.
La gent compra
pisos per invertir. Són una inversió clara... els preus s’han multiplicat i
triplicat. Hi ha qui comenta:
-Ara m’he venut aquell pis... sí, el que llavors me’n vaig fer cinc-centes mil pessetes. Me l’han valorat per quatre milions i ja tinc un comprador de Barcelona que el vol, per venir a passar els caps de setmana.
Per la Festa Major, ja no es cuina el típic
pollastre... d’això se’n menja cada dia,
sobretot des que s’han multiplicat les granges
i els pollastres s’engreixen amb un tres i no res. Ara es dina al
restaurant!
-Això que m’has fet
per menjar no m’agrada! Les gambes de l’arròs costen massa de pelar. La carn de
xai em fa fàstic, ja ho saps...! Li diré a la mare que no em cuides bé! – diu
el nen, fill únic, mal educat i
impertinent, a la dona que el cuida i després té la barra d’afegir- Quan vagi a
música amb pararé al McDonald’s i em menjaré una hamburguesa... Què ets penses,
que no tinc diners? Cada setmana em donen una paga!
Aquesta manera de fer, ja no s’assemblava de res amb
l’època que només es sobrevivia i amb poca cosa s’estava content. Aquells
temps... quan ens fèiem les pilotes i les nines amb draps i a més a més....
érem ben feliços!
I aquí, ja no hi cabia el respecte mutu que hi havia
hagut fins llavors. Un cop acabada la dictadura dels pares es començava
la dels fills...
Continuaran...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada