Aquest monument megalític és
probablement el més gran i també el més ben conservat de Catalunya. Va ser
excavat a principis del segle passat, 1916, per Mn. Joan Serra Vilaró,
llavors director del Museu Arqueològic Diocesà de Solsona.
L’any 1972 el professor Joan
Maluquer de Motes i l’Institut d’Arqueologia de Barcelona el van restaurar amb
col·laboració de la família Viladomat.
Està situat al antic terme de
Llanera, municipi que l'any 1968 es va agregar al de Torà (comarca
de La Segarra), just al límit amb el terme de Llobera (comarca
del Solsonès), a uns 500 mts a l'est del mas Vila de la Gola
dels Bous.
A Catalunya els dòlmens
presenten arquitectures variades, diferenciades pel sistema d'accés, les
dimensions, les formes i el ritus funerari.
El dolmen de Llanera és una
construcció edificada per l'home prehistòric fa uns 5.000 anys amb lloses de
grans dimensions, que tenia per funció l'enterrament col·lectiu de persones i
correspon a la tipologia dels sepulcres de corredor evolucionats, anomenats
“galeria catalana”, que es caracteritzen per tenir una gran cambra funerària
rectangular, a la qual s'hi accedeix per un ample passadís o corredor.
La data de construcció
d'aquest megàlit se situa en el neolític final (3.500 anys aC), però serà
reutilitzat durant tota l'època calcolítica, període d'apogeu de l’època del
megalític català que finalitza cap al 1500 aC. S'ha datat, mitjançant el carboni-14,
al 2.550 aC.
Per tant, el sepulcre s'hauria
reutilitzat de forma continuada per l'home prehistòric durant dos mil·lennis,
per practicar-hi rituals funeraris i enterrar-hi els seus morts.
Té 9 metres de llargada en el
seu interior, 1,90 d'amplada i 2,3 d'alçada, amb lloses que arriben als 2,45
per 2,20 metres i 0,45 de gruix. Les lloses laterals tenen un pes aproximat de
5 tones. Es tracta d'un corredor o galeria coberta. Al fons, hi enterraven els
morts, a l'entrada, al cantó del sol ixent, hi ha una petita cambra, que se
separava de la resta del corredor per una pedra perforada, al peu de la qual es
disposaven les ofrenes als morts.
L'estudi antropològic de les
restes inhumades indiquen per a aquests humans una esperança de vida de 26,4
anys. Vivien en petites comunitats practicant una agricultura de cereals, tot i
que la base de la seva economia era la ramaderia, concretament a pasturar de
vaques, ovelles i cabres.
S'ha comprovat que la cultura
megalítica s'estenia des dels Pirineus cap a l'interior de Catalunya a través
de les rutes de transhumància, per això bona part dels dòlmens es localitzen en
punts claus d'aquestes rutes.
Desgraciadament, aquests
sepulcres difícilment passen desapercebuts i començaren a ser violats pels
primers buscadors de tresors en època ibèrica i romana, seqüència destructora
que amb poques variants ha perdurat fins als nostres dies, i que ha malmès bona
part del nostre patrimoni de dòlmens i n'ha dificultat la seva interpretació
per part dels arqueòlegs.
El seu mida ens meravella per
la seva gegantessa. Com sempre una pregunta ens ballava pel cap, com podien
aquells homes de fa mil·lennis d’anys moure amb la força pròpia i dels seus
animals les enormes lloses. Amb quines màquines rudimentàries s’ha ajudaven en
la seva tasca.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada