QUIN SOROLL FA UN ARBRE...

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, és assentat com cada dia a la tauleta del bar restaurant La Tasca. Després que el Marcel; serafí dels cambrers, li ha posat la tassa del cafè en un costat de la taula; quasi tota ella ocupada pel diari amb els fulls desplegats, comença a repassar-lo. 

L’Egus es mulla els dits amb la llengua i va passant full rere full fent un repàs de totes les capçaleres: l’Estat augmenta els impostos, què es pot esperar d’un Govern que incompleix totes les seves promeses; s’aconsegueixen 31 llocs de treball, per a 5 milions de parats; les pensions avall, faltava més; l’exercit al Berguedà, serà per protegir el Pedraforca? Tantes i tantes coses que no vol ni llegir per no pertorbar el seu humor. 

Para un instant, fa un glop de la tassa i mullant-se altre cop els dits passa una nova pàgina. Aquesta vegada, sí, la frase li ha cridat l’atenció i aproximant-se el diari als ulls torna a rellegir-la intentant copsar el seu sentit. 

“Quin soroll fa un arbre quan cau en un bosc buit”. Al costat el nom de l’autor, no aconsegueix recordar ben bé qui és o qui ha estat. 

Es recolza al respatller de la cadira, pren la tassa i acaba la resta del cafè, que ja ha perdut l’aroma inicial i comença a ser fred. 

Recorda la visita que va fer a un poble on feia pocs dies abans s’havia o havien incendiat el bosc. Volem valorar la magnitud de l’incendi va apropar-se a veure’l. 

El bosc era completament cremat, els arbres caiguts semblaven com soldats que han perdut la guerra. La cendra ho envaïa tot, l’aire que es respirava i entrava al pulmons deixava el seu dolç i pastós gust a la boca. La terra era grisa com qui ha perdut la vida i els somnis de la joventut. La vegetació només era un borrissol grisós que corria portat per una minsa i rastrera brisa. 

A l’alçada de la cara ni un buf d’aire, tot era calm i quiet, les branques no es movien ni mostraven cap petit bri verd de voler rebrotar. La terra i les pedres, tot, lluïa el color fumat d’on havia fugit l’alegria de viure. 

No es sentia tampoc el més lleu brogit de la font seca, esgotada, envoltada tot ella d’un color encara més negre que la resta del bosc. No havia tampoc cap ocell que alegrés l’oïda amb els seus harmoniosos cants. 

De sobte, un soroll rere seu el sobresaltà, es girà i veié com un arbre gran i vell, trencant-se quasi de soca-rel, queia doblant-se i regirant-se sobre si mateix. En tocar a terra, no es va aixecar ni tan sols un bri de pols ni de cendra, després de l’espetec inicial al trencar-se, només una breu ranera va sentir-se, com un sospir a l’alleugerir el pes de la vida. 

L’arbre havia resistit el foc, ja què era l’únic que no havia cremat, potser per que simplement era un tronc sense branques, d’una fusta vella, cansada, corcada i sense saba, que ja no cremava. Ara, al cap d’anys de resistir tempestes i nevades, ara, finalment la seva ànima traspassava silenciosament, després del darrer espasme. 

Aleshores, entenebrit el pensament per la desolació que recollia la seva mirada, en la buidor de l’espai mort va albirar uns colors que revolant dins el negre paisatge i mostraven la vida, simplement les ales multicolors d’un petit grup de papallones que portades com per un petit buf de vent il·luminaren el bosc cremat.  

Segurament, el principi de que tot no era perdut i renaixia l’esperança de reviure noves il·lusions.  

Mentre repassa el fulls, els records han fluid amb lleugeresa dins el seu pensament, i l’Egus després de llegir la contraportada dona per acabat el repàs del diari, el plega i el deixa a la lleixa amb les revistes i altres publicacions, sortint del bar després de l’obligada i cortesa salutació amb el Marcel.  

En sortir al carrer respira fortament i dins seu nota de nou el regust dolç de la cendra. Un raig de sol que penetra, com un estilet daurat, entremig els núvols d’un cel encapotat, llueix damunt les grises voreres mullades i enmig del carrer les llombardes brillen encara més negres. 

Miquel Pujol Mur.