El meu olfacte ha guardat dita aroma en un dels innúmers calaixets, on el record d’un moment, s’encadena amb altres detalls i marquen el comú d’una vida.
Sóc altra vegada, després de
tants anys, altre cop situat en aquell banc, sota l’ombra de l’arbre al caure
la tarda.
Els seus ulls, la seva cara i
el seu riure ja fa temps que han descavalcat de la meva memòria. Aleshores veig
entre els diferents objectes la foto d’un jove.
Agafo la fotografia i com si
fos un petit mirall observo sorprès la cara d’un home jove que em mira amb un
mig somriure a la boca.
La meva mirada torna a
examinar la foto, l’observo i recordo.
¾
Sí, sóc jo, però tant he canviat?
Toco els meus pòmuls arrugats
i marcats pels anys. A la fotografia són llisos i fins.
Guaito el nas, ha crescut, ja
no té la finor de la imatge.
Els ulls han perdut la brillantor
i no llueixen oberts i vius com abans.
Tot és igual, però el conjunt
sembla la distorsionada cara d’un quadre mal pintat.
Han passat masses anys i tot
va quedar en l’oblit.
Apartat! Olor de llessamí, no
facis tornar els records d’antuvi. Deixa reposar les restes d’aquells instants
dins la memòria oblidada del temps.
A la vida sempre hi ha un nou
camí per començar.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada