ESCENES

“La terra dóna recursos per a les necessitats de tothom, però mai no en donarà prou per sadollar l’avarícia d’uns quants” (Mohandas K. Gandhi)

Introducció

Els que ja comencem a tenir una certa edat hem vist una mica de tot. La vida, durant el seu transcurs,  ha anat evolucionant  de maneres molt diferents. Sempre hi ha hagut rics i pobres i tots hem lluitat per estar immersos, més o menys, dins la classe mitjana. Un cop ho hem aconseguit notem que tot s’enfonsa. Per què? Ens preguntem moltes vegades...

La terra, de ben segur que ens ha donat molt recursos, però nosaltres, amb l’afany de tenir més i més, hem estirat tant la corda fins que no ha resistit i s’ha trencat o..., dit d’una altra manera, hem estirat més el braç que la màniga.

Els fonaments no han estat prou  sòlids? Potser no, però... de qui ha estat la culpa? El meu pare sempre deia: “La culpa encara és soltera no s’ha pogut casar mai perquè ningú  l’ha volguda”. Jo deixo aquesta frase a l’aire i cadascú pot fer els seus raonaments. La culpa ha estat... dels polítics? Ha estat... dels corruptes? Ha estat... dels qui s’han aprofitat, d’una manera o altra, dels més pobres? Ha estat.. dels qui s’han dedicat a explotar als qui no tenien feina? O qui sap si... dels Bancs que s’han lucrat a costa de les famílies que no podien pagar la casa on vivien? I aquí hi hauria un llarg etc... etc... etc...

Com veureu,  aquest  relat i els altres posteriors estaran formats per ESCENES... unes escenes que no formen part de cap  obra de teatre, són escenes reals de la mateixa vida, al llarg dels anys; no tenen  res a veure les unes amb les altres, però sí que cada una és la continuació de l’anterior i reflecteixen amb escreix, una famosa frase de Groucho Marx:

“Partiendo de la nada hemos alcanzado las más altas cotas de miseria”

Escena 1

Any 1940

El marit està tancat a  la presó, no és cap malfactor, al contrari... és  un bon home però, quan comença la revolta de  la Guerra Civil Espanyola, ell és un d’aquests que forma part del comitè: un grup d’obrers que es fan càrrec de l’empresa quan els amos es veuen obligats a fugir. (Hi ha qui els anomena  “esquirols”, tot i que aquest nom té un origen despectiu, cap a les persones  que es consideren “rompehuelgas”).  Això no ha estat ben vist i ha tingut molt mala repercussió. S’ha acabat la guerra i a ell, igual que a d’altres companys, l’han empresonat.

La seva dona té poc més de vint anys i un nen petit per mantenir; sempre han viscut amb els sogres i un tiet solter. Ella pateix la guerra lluny del front i també la postguerra amb l’escassetat d’aliments que es fa patent.  Sort que la seva família, que són de pagès, els ajuden una mica.   De totes maneres, quan s’acaba la Guerra ja no la tornen a llogar a la fàbrica; cada dia ha d’anar  a treballar ben lluny... en una altra fàbrica que està situada a 5 quilòmetres de distància. Hi va a  peu. És  el que toca en aquests moments.

Actualment, el seu fill té 78 anys i encara recorda la “gana” que havia patit i rememora aquelles crostetes del pa, de racionament  o... qui sap si d’estraperlo, quan l’anaven a buscar amb el seu tiet, i ell feia la vista grossa quan el nen n’arrancava alguna pel camí i se la menjava.

Quan es va acabar aquell suplici, tota la família van haver de marxar a viure en una altra part. Per més que en aquell lloc  hi tenien la casa, no hi podien viure, no eren acceptats, i a més no es podien guanyar les garrofes.

Quins temps aquells! Però la gent  es resignava, no hi havia més remei! Les escenes ens les podem imaginar, fins i tot sense diàleg. Va ser un començar de nou, amb penes i treballs, però se’n van sortir. D’una manera o altra van trobar els recursos necessaris per superar aquella situació. Hi havia aquella dita popular: A gran mal Déu ajuda!

Quan va finalitzar l’època franquista, aquestes famílies van ser indemnitzades amb una quantitat de diners. Quines coses... Per molt que fessin, mai no els podrien treure aquells records tan durs; aquella espina que sempre més van dur clavada al cor després de tots aquells anys d’angúnia i sofriments!

Escena 2

Anys 1950-1960

A les colònies s’hi viu bé, sense cap mena de luxe i sense aspirar massa cosses; a la fàbrica, feina segura per tota la família. Pel tèxtil és una època boníssima. Hi ha una bona desfilada de gent  emigrants que des d’Andalusia venen a Catalunya a guanyar-se la vida. L’un fa venir a l’altre. En principi  arriben un  xic fets i deixats anar, però ja s’arreglen aviat. Tenen els pisos de franc i per poc que guanyin ja s’apanyen!

És l’època d’anar a l’església si no es vol ser mal vist pels amos, pel capellà i per les monges que, tots junts, formen una mena d’institució. El director i els peixos grossos seuen als bancs de primera fila i també presideixen les processons. Els nens amb els nens, les nenes amb les nenes.

A part d’això, tothom té el seu hort i el seu coniller. El safareig públic és per a tothom. Bé, més aviat per les dones, (suposo que d’aquí ve l’expressió “fer safareig”) ja que els homes... no és moda, ni tenen per costum  fer cap de les feines de casa.

Les botigues creixen; els articles són a granel, les paperines de paper. No hi ha massa gormanderies, però de les poques que venen a les botigues se’n gaudeix, com els panellets per Tots Sants o els torrons per Nadal i les galetes per postres el dia de la Festa Major.

-Avui he matat un conill i demà, que és diumenge, faré un bon arròs  -diu la mestressa de casa, ben cofoia, i tots estan contents, sobretot els que han patit aquells anys d’escassetat i veuen com tot millora dia a dia.

Es guanya poc, però hi ha una certa seguretat; tothom qui té edat  de treballar té feina. En alguns casos, l’edat pot ser entre  10 i 12 anys; habitualment als 14. El dissabte tots arriben a casa amb el sobre de la setmanada. Les famílies poden viure bé, tampoc hi ha massa despeses, la majoria corren a càrrec de l’empresa que és propietària de les vivendes.

Les colònies, sobretot les tèxtils, durant molts anys van ser la solució d’una infinitat de famílies. Cadascú tenia la feina adient a les seves possibilitats. Qui no era capaç de fer una feina qualificada, podia escombrar o fregar vàters, ningú es quedava al carrer. Això sí... sempre hi havia els endollats fills de..., però això ha estat, és, i serà sempre!

Per fi semblava que s’havia acabat l’època de les vaques flaques! Però l’abundància no era el més habitual a  gairebé cap casa. Es tenia el just per viure, el que es necessitava,  i ningú aspirava gaire res més.

Continuaran...