L’Aurora, aquella nit de Reis de l’any 1940, abans d’anar-se’n a dormir, va posar el plat a la finestra on hi va deixar un bocí de pa, el típic blat de moro i una mica d’aigua pels cavalls, com se solia fer en aquell temps.
Ni ella mateixa era conscient d’aquell pressentiment que havia tingut. Aquells últims anys, a casa seva, una casa una mica aïllada del poble, els Reis s’oblidaven de passar-hi. El motiu era clar. Des que hi va haver tota la revolta de la Guerra Civil espanyola i a més el seu pare, un cop acabada, no havia donat senyals de vida i l’havien donat per desaparegut, més aviat vivien amb molta precarietat. Havien quedat ben soles, la mare amb les tres nenes. Ella era la més petita, només tenia 6 anys.
Des que havien ocorregut aquests fets, la menuda, els vespres, solia mirar per la finestra per veure els estels, sobretot aquella nit màgica, buscant l’estrella dels Reis d’Orient que, anys enrere, els havia guiat al portal de Betlem. Qui sap si algun dia els conduiria fins aquell raconet tan inhòspit per donar-los-hi una mica d’alegria! Aquella nit, el cel era tan estrellat que costava ben poc d’imaginar-se que alguna d’elles, la més gran i més brillant de totes, era la dels Reis mags que s’estaven apropant per portar-los-hi la il·lusió perduda!
El pare de l’Aurora, el Lluís, se n’havia hagut d’anar a la guerra, com tants altres, obligat per les circumstàncies, deixant la família, deixant-ho tot... Això fou els primers temps. Més tard havia intentat passar la frontera juntament amb una colla d’amics però, per mala sort, els van enxampar. Hi va haver un tiroteig; alguns van passar, d’altres van resultar ferits. Ell i un altre company, malgrat que no van tenir sort, sí que es van poder escapar i des de llavors vivien amagats al bosc. El Lluís era un home de pagès i sabia tots el topants; l’altre era de ciutat i de bona família i poca cosa coneixia d’aquelles contrades.
De tant en tant, a la nit, el Lluís anava a casa a buscar provisions. L’Aurora era molt petita, però no es perdia cap detall. Era viva com una centella i controlava la situació com si fos una persona adulta, tot i que un dia se li va escapar un comentari quan estava jugant amb una amiga que vivia a la casa més propera:
-Aquesta nit, he vist el meu pare!
Aquella petita frase va portar molta cua. Va córrer de veu en veu i un dia, a casa seva, s’hi va presentar la Guàrdia Civil. Sort que la seva mare, que era una dona amb molt coratge, va saber negar-ho, dient que feia molt de temps que no en sabien res, i a més a més els va ensenyar les cartes que el seu marit els havia enviat, ja feia uns mesos, des del front.
La nena, en aquell moment no ho entengué massa, però sí que va començar a adonar-se de com anaven les coses i que no es podia fiar de ningú. De totes maneres, la situació era molt delicada i va arribar un moment que el seu pare ja no es va deixar veure. Els dies i els mesos no es deturaven. La guerra havia acabat l’abril del 1939 i elles havien passat vuit mesos d’angoixa, amb la convicció que no el tornarien a veure mai més.
Aquella nit de Reis, l’Aurora no podia dormir. El cor li anava molt de pressa. No sabia ben bé per què, però les estrelles de l’Infinit li transmetien una mena de missatge o de pressentiments que la feien restar desperta. Cap a la matinada, quan ja començava a venir-li la son, va sentir uns lladrucs dels gossos que no acostumaven a ser normals en aquelles hores. La nena s’alçà de cop i va mirar per la finestra. Un tros lluny, es veia una llumeta que s’anava acostant. De sobte va fer un crit:
-Els Reis, venen els Reis!
Es podia distingir perfectament. Era un cotxe de cavalls que venia en direcció a casa seva, i acabava d’aturar-se davant la porta. Ella seguia cridant:
-Mare, són els Reis! Però només n’hi ha dos. El rei negre no ha vingut!
Quan tothom es va despertar, l’Aurora ja havia sortit a fora.
-Filla meva! –digué un dels homes
-Pare, pare, heu tornat! Ho sabia que aquest any els Reis ens farien un regal fantàstic!
El pare no havia arribat sol, anava amb el seu company de fatigues, el Ramon, que volia compensar-li tot el que havia fet per ell quan havien hagut de subsistir amagats al bosc. Els Reis, sens dubte, van ser esplèndids i meravellosos per tots, però el més fantàstic era el fet que la família s’havia tornat a reunir per no separar-se mai més!
Amb tot aquell trasbals d’explicar totes les penúries que havien passat, uns i altres; amb la immensa alegria que sentien pel retrobament i la il·lusió dels regals que van dur aquells “reis”; el plat amb el pa, les panotxes de blat de moro i l’aigua, tot havia quedat oblidat a la cartel·la de la finestra però, tant se val, d’una manera o altra, aquell dia va ser tan especial que l’Aurora el recordaria sempre més. Anava creixent i, cada any, quan arribava aquella nit màgica, posava el plat a la finestra amb tots els ingredients, no se’n descuidava mai! Un any rere l’altre, els Reis li duien, si més no, el record d’aquell moment inoblidable que va canviar la vida a tota la família!
5 de gener de 2010
Quands records, en aquesta nit de reis, d'aquella època tan dura que molts directe o indirectament encara recordem. Felictats, per l'escrit
ResponEliminaGràcies, celebro que t'hagi agradat!
ResponElimina