No, mamà, no, no toquis aquesta torreta! Per què, Joan? Només vull plantar uns pensaments com aquells tan bonics que hi havia l’any passat.
El nen es retorça les mans tot amoïnat, capcot i ballant una mica amb els peus.
No mamà no remoguis la terra! Per favor!
La mare tota estorada per l’actitud del Joan se’l mira preocupada. El seu fill és un xicotet com molts nois de la seva edat. Els seus cinc anys no el fan destacar per alçada dels altres nois de la seva classe. Una mica prim és tan juganer com altres nens. Per primera vegada la seva mare el veu indecís, com disposat a callar per davant de tot, mig avergonyit i inquiet per la terra de dins el test.
La mare agenollada al patí mira sense entendre res i allarga altre cop la mà per tocar la terra sense comprendre la dèria del seu fill. Només avança la mà quan el Joan torna a somicar i diu mig plorant.
No mamà, no , no la toquis sinó no creixeran.
La mare aleshores compren que hi ha un misteri, s’asseu en el terra del patí i prenen al nen per la mà primer, pel braç després, l’asseu al seu costat i li fa recolzar el cap damunt seu.
A veure Joan , diguem la veritat. Qu’e passa amb aquesta torreta?
Res mamà, no res...
Va explica-m’ho i no et renyaré si el alguna entremaliadura. Diguem- mentre l’acarona i l’acosta més a ella.
Res mamà ahir va vindré l’avi i vaig escoltar quan parlàveu. No sempre estic jugant, m’agrada escoltar a l’avi quan parla de com treballa el camp. De llaurar, de sembrar, de batre, i tantes coses que sap fer al seu hort al poble.
Bé,- diu lla mare- continua.
Llavors vaig sentir que deies com de malament va la feina al pare i que anàveu justos de de diners.- El Joan calla i abaixa els ulls.
Va digués- apressa la mare, mentre l’acaricia el cap i els cabells posant-li bé.
El Joan fa un esforç, s’empassa la saliva i acaba per enraonar.
Vaig agafar-te una moneda i la vaig plantar i regar en el test. Al matí l’he regat i cada moment me la miro per veure quan puc recollir la collita per donar-te-la i no quedeu sense diners. Mare, Creus que trigarà molt. He fet malament...
La mare li dóna un petó a cada galta i li parla:
No et preocupis per la moneda- fent-li més petons. Al vespre a l’anar al llit tu explicaré però no t’amoïnis no tocaré la torreta.
El Joan alleujat marxa a jugar amb els seus joguets i poc després s’arregla per anar a col•legi.
L’ INNOCÈNCIA DELS INFANTS ÉS UN TRESOR QUE HEM DE MIRAR DE NO PERDRE I ELS NENS I LES NENES SÓN EL FUTUR EN AQUEST DESQUICIAT MÓN.
Miquel Pujol Mur.
Berga 27 gener 2012
És un relat d'una gran tendresa. Realment l'innocència dels infant és un gran tresor.
ResponEliminaMoltes gràcies Ariadna. M'encanta el teu interès.
Elimina