La crisi. Una crisi!!! Si només fos una sola de crisi; però jo ja vaig per la quarta o la cinquena, però no per aquest ordre, ara m’exploten al damunt, totes alhora. No se que haig de fer?
La primera que vaig patir, va ser una crisi de parella, ja en farà tres anys, una gran crisi que va fer petar el matrimoni. Aquesta estaria ja superada, sinó fos que el mal perxat de l’Esteve, fa tres mesos que no em passa la paga de la Júlia, i això influeix en les altres. Quan ens vam separar; amistosament? Em va deixar el pis per mi i per la nena, no va voler res de diners, però es clar, jo havia de continuar de pagant la hipoteca. Tothom em deia que havia fet un bon negoci.
La Júlia ara ha fet dotze anys, està en plena crisi d’adolescència, i jo sóc qui la pateixo. Està completament rebel, contra tot i contra tots. No accepta algunes de les coses a les que per la crisi ha hagut de renunciar. La roba la vol de marca, i no pot ser. Ha hagut de deixar algunes activitats, com el ballet, l’anglès, o la gimnàstica, segueix amb la música, que li paga el seu pare. Per ella jo tinc la culpa de tot. Estem sempre com gat i gos.
Amb la paga d’ell i el meu sou podia anar tirant; pagar l’hipoteca, que vam fer per trenta anys. Els meus pares ja m’avisaven que era una bestiesa això d’embarcar-se per tan temps. Ells quan s’havien fet la caseta, allà pels anys seixanta, anaven estalviant, estant-se de moltes coses per poder acabar-la. Jo em vaig deixar convèncer per l’Esteve, de comprar aquell pis tan gran i pagar-lo poc a poc, amb molts anys, així, no havíem de renunciar a res, amb el sou que guanyàvem entre els dos podíem viure bé. Bons restaurants, viatges exòtics a terres llunyanes, caps de setmana de cine, a l’hivern a esquiar. Llavors va néixer la Júlia i ho vam celebrar com cal. Vam viure una època daurada. Tot se’n va anar en orris quan ell va conèixer a l’Ester. Tot es va acabar i va començar el malson.
I ara, la feina. Fa temps que anava de mal en borràs. Al final de l’any passat, volien fer reducció de personal, jo i sis persones més anàvem al carrer. Després d’una reunió amb l’empresa, vam acordar que tots faríem menys hores, cobrant menys, però mantindrien la plantilla, això seria temporal, fins que la cosa es recuperés una mica. Mai agrairé prou als companys que volguessin acceptar aquesta decisió. Cobrem més poquet, si, però tots continuem treballant.
Ara amb el sou més minso i l’Esteve que no em paga, no se com fer-ho. Aquest dos mesos he hagut de recórrer als meus pares per poder pagar la hipoteca, però ells són grans i ja em van dir que l’ajuda era puntual. No puc perdre el pis. Necessito trobar una solució urgent. Estic desesperada!!!
TRES MESOS MÉS TARD. Ara acaba de marxar la Sofia. Quina sort més gran ha estat la seva trobada. Primer jo era molt reticent a ficar una persona estranya a casa. Quan aquell dia que estava tan desesperada, la fornera em va dir si sabia d’algú per llogar una habitació, a una nova professora que vindria al Institut del poble, per un o dos anys li vaig dir que no. Després de donar-hi moltes voltes, a la tarda i vaig tornar i li vagi dir que jo li llogava una habitació a casa. La Júlia es va rebotar molt. Ficar algú a casa!!! Que m’havia pensat!!! Ara, està molt contenta . La Sofia és una persona encantadora, a més d’habitació té dret a cuina, i a tot , vaja, comparteix pis amb nosaltres, ens avenim molt i amb el que em paga puc pagar la hipoteca. Es una persona molt intel•ligent, a més entén de psicologia i d’adolescents i m’està ajudant molt amb la Júlia, se l’ha guanyat amb pocs dies.
Jo he aprés moltes coses amb la Sofia; parlem de temes interessants; amb ella he descobert el menjar saludable i la bona cuina. He deixat de comprar menjars preparats. Anem juntes al mercat i comprem productes frescos i de temporada i els cuinem de forma senzilla, també en fem de més elaborats. Cosa que va molt bé per la salut i també per l’economia, gasto menys i mengem millor. Ella també està molt a gust amb nosaltres, i no troba tant a faltar a la seva família que té a l’altre punta de la península.
La feina no s’ha arreglat, de moment segueix igual, però tampoc ha empitjorat, que ja es molt.
Com que tinc més hores per mi, les dedico a la casa i a la cuina i gaudeixo amb el que faig. Una de les satisfaccions més grans ha estat avui, quan la Júlia m’ha dit,
-Mama, que bo és aquest dinar. Ara cuines millor que l’àvia.
La crisi, o les crisis, no estan solucionades, però les vaig trampejant i sembla que de moment me’n surto prou bé.
- gener de 2012-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada