LA TIETA FILOMENA, V

Era a finals del mes d’agost. La Filo i la tieta estaven a punt d’arribar d’aquell fantàstic i polèmic viatge i tota la família es disposava per fer una gran festa de benvinguda. Allò s’havia de celebrar! Segurament que la Filomena era la primera vegada i l’última que sortia del poble. A pesar que tots  havien intentat de posar molts pals a les rodes, a l’hora de fomentar el projecte del ditjós viatge, després es mostraven satisfets d’haver-hi col·laborat. És clar, “una vez al año no hace daño” i si a més era una vegada a la vida...

 Mentrestant s’anaven fent passant l’última carta que havien rebut des d’aquell país, on  ella explicava  les seves trifulgues, amb el seu original llenguatge i alguna paraula nova que havia après. Al punt del migdia arribava el cotxe del tiet, que havia anat a recollir-les a l’aeroport, juntament amb la Filo. La noia estava molt contenta, però la tieta era com si s’hagués esfumat.

-On s’ha amagat la Filomena –va dir el seu pare.

-No ha tornat, no cal que ho poseu en dubte! –va respondre la Filo- Sí, no feu aquesta cara!  La tieta se n’ha anat a escampar la boira!

Aquell dinar va ser una mica estrany,  ja que el seu pare es va disgustar molt a causa del plantón de la tieta, però la Filo va intentar d’arreglar-ho com va poder, explicant “de pe a pa” tot el que havien visitat; totes les anècdotes i situacions i l’eufòria de la Filomena, si bé  no va ser del tot explícita a l’hora de parlar del perquè ella no havia tornat. Nomès va dir que ja rebrien una altra carta i que ella mateixa contaria el  motius de la seva decisió,  davant l’expectació de tots els familiars!

La Filo havia comprat un llibre sobre Shanghai, traduït a l’espanyol, on s’hi reflectien les coses més interessants de la ciutat i a més, durant el dinar, es va esplaiar sobre Xi’an: els guerrers de terracota, la descripció d’aquell conjunt de temples budistes, que no tenien res a envejar al Taj Majal, i la relíquia del buda: un os que mesurava nou  metres. La tieta es veu que estava esgarrifada i anava repetint:

-Cago’n l’ordi! A la meva edat, que ia sóc una vella xaruga, encara no via vist mai un carnús tan gros!

La cara de la Filo, mentre explicava, irradiava la de la Filomena quan anava descobrint  les meravelles d’un món nou que mai no s’hauria pogut imaginar, i reiterava els comentaris que ella solia fer. Quan van visitar el museu d’escriptura xinesa, feta sobre pedres, es veu que no parava de dir:

-Afededéu! Lo que més em reca, és que allavontes quan anava col.legit  no vaic estudiar tots aqueixos signus i em so quedat a les capses, no so entès re!

Però  el moment que van riure més, va ser en veure  la foto d’elles dues dalt d’un tàndem, quan es passejaven per la carretera del capdamunt de la muralla de la ciutat antiga, i la Filo no parava d’imitar a la tieta:

-Al tanto que va de canto! Si la gent de Borredà ens veiguessin a natres dugues aquí dalt! On va a parar, l’enveja se’ls menjaria! Reconxo! Io encara no via pujat mai en cap bacicleta!

La carta de la tieta no es va fer esperar massa:

31 d’agost de 2010

Hi hao ma família?

Io ara estic com el peix a l’aigua. Això que fa una calor, de mil dimonis, que esquerda al cap!

Després de tots aquests dies hasta so après de travessar la carretera. De primer, algun dia vaic estar a les tres pedretes. Càgum Judas, per fer quadrar aquesta gent per lo menos  s’uria de menester un canó d’aqueixos... vui dir  una catapulpa.

Bueno, suposo que la nena ia us ho ha contat. A Enciam,  vaic conèixer un xinitu molt escotorit, es diu Masashi. El cas és que el paio no és ben xinitu, és japonès pro, què carai, tots es veuen igol! És una mica més gran que io: A gat vell rata tendra! Està molt bé de salut a Déu gràcies i la tupina li rutlla bé. És molt entiligent . Sap qui-sap-les  llenges, com la maioria d’aqueixa gent, que són molt ben elucats i molt anstruïts. Al japó és dels puestos que hi ha més adelantos.

Ho entén tot, i té pelendengues per contestar a qui sigui. M’ha ensenyat paraules amb xinu: Zao’an (bon dia) Wan’an (boranit). Amb mi, parla el portuguès i me n’entero de tot.

El Masashi via trevaiat en una empresa molt important, allà al seu país. Es veu que remenava les cireres i gonyava molt quartos. Ara va d’aquí d’allà  viatjant fins a les quimbambes!

És viudu i té dos fills que ia són uns ganàpies. L’un viu a la Conxinxina i l’altre on Cristo va perdre l’espardenya. El gran es va fer monju; es veu que de petit ia li agradava la catequesi i totes aqueixes coses de l’iclésia,  bueno, vui dir anar a doctrina,  fer d’escolà, tot això... I el petit és  del ram de l’aiga!

Estic molt contenta perquè el Masashi m’ha convidat a corre món. Ell és d’aquesta gent culcuitosa que no té mai el cul ben posat enlloc. Quan haurem viatjat fins  al quinto pino,  nirem a Cuenca que diu que és la ciutat Manga;  perquè al seu país fan una sèrie  que està inspirada en unes cases colgantes d’allà. Bueno, entre pitus i flautes, quan nirem a la màniga  aqueixa, on van fer la penícula,  aprofitarem per venir a Borredà, al fin i al cabo, estarem a quatre passos. Ell té moltes ganes de coneixa tot això. Vamos, que sempre fa mans i mànigues per ser aprop de la natura. Diu que io li agrado perquè també sóc molt natural!

Siga com siga, suposo que no en fareu de més ni menos que passi una temporada viatjant i seguint món:  “Per un frare no es perd cap convent ni per un soldat un regiment”. Ell sempre diu que s’ha de viure la vida, i que tot lo atre són cuentos xinus !

 Zai Jian! Apa, adéu! Hasta la vista!

8 juny de 2011

Fi