El
Joan Sunyol és un advocat de quaranta-dos anys. Actualment és un dels
principals socis d’una important assessoria mercantil. Fa uns sis anys va morir
la seva dona, la Míriam, de qui estava força enamorat, en un accident d’esquí
als Alps. En aquella funesta ocasió, ell no va poder anar a Suïssa per causa de
la feina. La Míriam va desplaçar-se amb els seus pares i germans. Eren tots
ells, una família de bona posició, bojament aficionats a l’esport i per sobre
de tots, de la blanca neu.
Va
ser un gran daltabaix en la seva vida del què no ha pogut refer-se, fins fa poc
temps. Els amics i la pròpia família, per animar-lo i treure’l de la soledat en
què s’havia reclòs, el van presentar durant el transcurs d’aquests anys a diferents
mullers. Bones noies, de variada índole i cultura, per veure si així el treien
del seu ostracisme. Però, no ha acabat de trobar la dona ideal, que li fes el
pes per sortir de la seva vida eremítica. El Joan va soterrar-se en la feina. El
treball, els papers i els números van substituir a la Míriam en el seu
pensament. Va enterrar les seves il·lusions i desigs sota un munt de paperassa.
Fa
uns mesos, va jubilar-se l’antiga i eficient secretaria del seu despatx de
l’empresa i va entrar a suplir-la una jove, de vint-i-dos anys, amb el nom de
Zoè. La noia complia perfectament la seva feina, era una nova llicenciada que
feia pràctiques. Pel seu tarannà decidit i actiu, segurament en uns anys podia
ser escollida com una nova responsable jurídica de l’assessoria.
La
seva presència, el seu moure’s actual i modern, la seva roba, tan diferent a la
de l’anterior secretària, va remoure alguna cosa en l’interior del Joan. Però
va ser una petita llavor, sense fructificar, ja que considerava a la noia, per
la seva joventut, quasi una filla. Però un dia, en arribar al treball va
trobar-la plorant. Estava com desorientada, sense saber com fer la feina ni
quins documents li demanava.
Preocupat
la va fer passar al seu despatx, i afectuosament va inquirir-li quina era la
raó de la seva desraó. Aleshores, plorant la Zoè, com una magdalena, cosa
impensada en una mossa tan decidida i moderna, va assabentar-lo que el seu
xicot l’havia deixat per una altra noia i a més havia marxat lluny, a
l’estranger. Va entregar-li el seu mocador per eixugar les moltes llàgrimes.
Després unes delicades paraules de consol. Seguidament, sense saber perquè, va explicar-li
la seva tristesa i la monòtona vida que portava. Finalment van acabar
concertant una cita per sopar i compartir les seves vivències.
Després
van barrejar-se un cúmul de circumstàncies. Tal vegada, una mica massa
d’espurnejant beguda. Consolar-se mútuament. Una mà que troba un altra i
l’acarona. Un acomiadament massa llarg. Potser la prolongada abstinència
sexual. Sense pensar més en la diferència d’edat va esdevenir una explosió
d’estimació, de sexe i del tot aquell conjunt de necessitats que guarda dins
seu el cos i el cor humà. Pocs dies després, el riure i l’amor era una constant
de la vida de la parella.
La sorpresa de les
separacions sobtades, per causa de mort en plena joventut, ens fereixen en el
més profund de l’ànima.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada