diumenge, 26 d’abril del 2015

LA CADIRA DELS RECORDS


La Nuri està asseguda a la seva cadira, la que es va comprar fa un parell d’anys. No és una cadira qualsevol, té un respatller que fa que s’hi estigui molt còmode. Des d’aquest lloc tan usual, per ella, pot fer de tot. Bé... de tot el que no sigui fer feina. Ja fa un quan temps que està... no impossibilitada, però sí que ja comença a tenir les mancances normals de la seva edat.

La cadira, però, no li impedeix de fer treballar el cap que, de moment, és el que més li rutlla i, encara que a vegades es queixa que ha perdut la memòria recent, es recorda de moltes coses d’abans, sobretot de les vivències que va compartir amb els seus pares i els seus germans.

Sempre ha estat convençuda que, realment, els qui la van portar al món han estat la seva verdadera família, tot i les penes i treballs que van passar en el temps de la postguerra. Llavors tot escassejava, no hi havia gairebé res, però les poques coses que tenien s’apreciaven molt més que ara.

Ella llegeix, veu la televisió, i encara que sembli que està apartada del món, no és ben bé així. Des de la seva meravellosa cadira, on també hi fa algunes becaines, s’assabenta del que passa al món i s’adona que les coses no van com semblava que anirien: quan tot prosperava, quan tothom tenia feina, quan tothom s’ajudava, amb la família, els veïns, les persones més properes... Tot això s’ha esfumat...

Ja fa molts anys que també es van esfumar totes les il·lusions que sentia quan era una nena, encara que s’hagués de fer les nines i les pilotes amb draps. Quan va arribar a l’adolescència, no li van demanar mai què volia ser de gran, ella ja ho sabia que hauria d’anar a treballar en una de les fàbriques de les rodalies, i així va ser, però no es sentia desgraciada. Després somiava que algun dia es casaria, tindria fills i serien una família idíl·lica...

Des de la seu tron, la seva cadira, evidentment, s’adona que la felicitat és efímera, que res del que li ha anat succeint a la vida ha tingut res a veure amb el que sempre desitjava ferventment. Que els anys més feliços, van ser aquells que tothom deia que hi havia misèria. Misèria? Ella no havia patit mai gana, gràcies a Déu, i el que no havia tingut mai, tampoc no ho trobava a faltar.

I ara què hi ha? Els joves pateixen la manca de treball, tot i que han estudiat  molt. Les noves tecnologies ho han envaït tot. Les famílies només en tenen el nom, la majoria estan desestructurades. Els nens no saben jugar com feia ella quan era petita. A l’escola fan bullying  als altres companys i els amarguen l’existència. Fins i tot n’hi ha algun que s’ha suïcidat per aquesta causa. És cert que tenen moltes més coses; res a veure amb les que ella havia tingut, però això es va acabant, i ella pensa que els joves que pugen no estan educats per concebre la vida amb les mancances que hi havia abans.

La Nuri sempre diu que està contenta d’haver nascut quan les coses no anaven a dojo. Això serveix molt quan es cobren aquestes jubilacions tan minses, perquè ja no s’està acostumat a gastar, només et gastes el que tens. Durant la seva vida, mai no li ha passat pel cap d’estirar més el braç que la màniga, per tant, si venen temps dolents, tampoc no en farà de més ni de menys. Ella no s’ha endeutat mai. No té res, però no deu res, i està convençuda que tot està equilibrat.

A vegades se sent sola, té una persona que l’ajuda, però ja no és allò d’aquells temps que els fills cuidaven els pares. És un costum passat de moda. Hi ha dies que es dedica a escodrinyar la calaixera dels seus records; algunes de les poques coses que conserva de la seva infantesa i això li fa reviure moments i situacions que només ella sap apreciar: coses d’un passat que ja no pot tornar, que no es pot dir que fossin extraordinàries però sí que encara li fan sentir nostàlgia, sobretot de les persones que tenia al seu entorn.

Quan jugaven al dominó i al parxís amb el seu pare i els seus germans, durant les vesprades tan llargues de l’hivern... llavors que els televisors no existien. Quan anaven a espellofar el blat de moro a la casa veïna... era tan emocionant quan sortia una espiga de color vermell entre totes les altres! I l’últim dia que, entremig de les espigues, hi trobaven vi bo i torrons, llavors que se’n menjaven tan pocs! Quan feien la típica castanyada,  reunits amb tota la família. Quan el tió cagava... el que podia. Per poca cosa que fos, feia una il·lusió tan gran... que els nens d’ara no ho podrien entendre!

També li ve a la memòria la neu que queia llavors a l’hivern. Quan nevava, els menuts jugaven a tirar-se boles de neu i a fer ninots, fins que les mans es tornaven roges de tan fred. Però s’ho passaven tan bé...!

Tots aquests records, i d’altres, omplen la seva ment; l’envolten a ella i la seva cadira, que no se’n desfaria per res del món. Últimament s’ha fet imprescindible, a vegades pensa que és la cosa més valuosa que té a casa. En els moments de soledat, almenys té un lloc on recolzar-se, un lloc on se sent acollida mentre recorda tots els anys de la seva infantesa que, per més que sembli una època ja adormida, encara resta ben viva dintre seu!

2 de febrer de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada