UN DIA RERE LA NIT.

Avui, la Marta no ha volgut tornar baixar a la platja. S’ha de dir que la Marta i el Joan, som una parella de segona volada, ja sobre la trentena complida. Els seus primers somnis lligats al temps de joventut van davallar per un estimball de raons difícils d’explicar. Les seves respectives parelles no eren respectivament, ni el príncep blau, ni la princesa de llargues trenes de les llegendes. Ells, segurament, tampoc van complir les previsions dels pensaments de les corresponents parelles.  

Al cap de cert temps de la dissolució dels respectius matrimonis, els seus camins en via morta van coincidir en una cruïlla, i el lligam de les idees i el desig de companyia va fer que els vagons de les seves vides caminessin en paral·lel. Aquest estiu, després d’uns quants mesos de convivència en comú, han decidit a passar uns dies de vacances a la costa. 

Bé, això de vacances, el què és diu vacances, no és només prendre el sol, menjar i dormir. No, també hi ha una part divertida i enjogassada. Una mica de disbauxa, a la nit, alegra l’esperit i la vida. Que no tot, ha de ser treballar i com encara són joves tenen molt camí per descobrir. 

La causa de la negativa de la Marta a tornar a la platja és precisament la frenètica vetllada nocturna, que començà ahir a les deu del vespre i ha acabat al mig matí d’avui, després de banyar-se nus en una cala solitària del cap nord.  

El Joan, sense estar tan cansat com la Marta, recorda una llarga nit de ballar, moure’s, saltar i beure. Beure molt! L’orquestra tocava preferentment ritmes afro-cubans i també una altra música molt més moguda. Encara li ressonen dins el cap les trompetes i els timbals. Sobretot, havia una trompeta que com un agut estilet li penetrava per les orelles i aleshores esclatava amb gran rebombori a l’interior del seu cervell.  

Quan ha baixat a la platja, per segon cop el dia d’avui, són les cinc de la tarda tocades i el sol ja minva la seva potència. La Marta però, encara està desconjuntada d’ossos i d’ànima. La seves parpelles, avui fosques de cansament, necessiten fer un gran esforç per obrir-se i quan ho aconsegueix els seus bonics ulls verds transparenten la seva fatiga. Ha mirat a la seva parella i amorosament li ha dit:

¾    Joan, baixa a la platja, banyat i pren una mica el sol. Jo no puc, prefereixo dormir. Ep! I per la nit no facis plans, avui descans total. 

Assegut sota un para-sol l’home observa a la gent que camina per la platja en el lloc on es trenquen suaument les onades, van passejant amunt i avall. Una noia, una joveneta, amb els moviments encara d’una nena, corre per la sorra perseguint al seu germà, un tendre infant, que amb un flotador vol saltar imprudentment des del trampolí. Un cartell de Coca-Cola els amaga  de la seva vista. 

Observa un home, assegut més enllà, més aviat gran, que també ressegueix amb la mirada els gràcils moviments de la noia. Segurament, els records de joventut també dansen dins el seu pensament. Joventut, diví tresor! 

El Joan pren el mòbil de la bossa i pensa, “més valdria que li truquessis, no fos que canvi d’idees, però, i si la molesto quan encara dorm. Deixeu-ho per més tard”.  

En aquestes escolta el timbre del mòbil dins la bossa, l’agafa i escolta la veu de la Marta. Parla fluixet, amb veu cansada, però la nota com un xic enyorada i potser en el fons un xic desitjosa de la presència masculina. Creu escoltar en el seu to de veu unes ganes de fer d’entremaliadures i jugar. Ai! Tantes coses poden ser! I tantes imaginar-se! La veu li diu:

¾    Marc! Puja necessito m’acaronis una estona i ...  

Agafa la bossa i la tovallola. Sense mirar enrere, abandona ràpidament la platja. Que la Marta i el Joan, són dos en un.

Miquel Pujol Mur.