Havent
acabat la seva dissertació l’home demana si hi ha algun tema a comentar.
S’aixeca una senyora, i fa una d’aquelles preguntes de quedar bé, i al mateix
temps fer adonar al demes l’intel·lecte superior del seu pensament. Però, de
les que desgraciadament, tothom sap la resposta, ja que està donada per la
mateixa pregunta. Acabada la contesta, parla un altre oient, fa una
interpel·lació, d’aquelles de les que ni Déu sap el que vol dir. És tan
inconcreta i fora de mida que el conferenciant amb la breu resposta de: és molt
interessant i val la pena estudiar-la. Sap què li donaré resposta molt aviat.
Però ni s’apunta la pregunta ni el nom.
Ja
cansat el Pau s’aixeca, una mica molest amb la cadira que balla, Immediatament
sent un xiuxiueig dels demes que diuen: Ostres, un altre, això acabarà tard.
¾
Escolti,
jo només vull fer una reflexió, vostè diu que el món de la caricatura mostra el
grau intel·lectual del públic. Això, que vol dir, que d’aquesta manera el
nostre poble és més intel·ligent veiem el Crackòvia i el Polònia. Caricatura
del nostre món. O potser som més intel·ligents perquè veiem als nostres
polítics demanant perdó. Una bona caricatura, això! Perquè, jo no sé per què;
en aquest país de la pell de toro, més aviat de la de vaca, arnada de tants forats
que s’han fet, i a qui han robat l’esquella; molts dels nostres mandataris
tenen la mania de ficar la mà a les arques de l’Estat. Per exemple el casos
Gurtel, Bankia, el mateixos partits polítics, Camps i Formula 1 valenciana, i
ara callo i no en dic més, perquè no em venen més al cap de tants que hi ha. O
tal vegada per què, quan ens equivoquen en una declaració de renda m’amenacen i
en posen una multa a pagar “ipso facto”. O tal vegada, si un simple ciutadà fa
una petita malifeta. Per exemple, robar una caixa de xuxes, per tant, és un vil
delinqüent, aleshores el condemnen ràpidament i el fiquen entre quatre reixes
en un tris-tras. Els que defrauden molt ja no són lladres, son malversadors o
financers i abans de jutjar-los s’han de fer molts passos. Tants, que per el
camí es perden els papers, i tot plegat prescriu. Amics meus, això si què és
una bona caricatura de país.
El
públic es remou inquiet. Uns estan a favors i altres molts pocs, en contra. El
moderador, sempre hi ha un moderador, s’aixeca per anar a visar al personal de
seguretat. El Pau adonant-se de la maniobra diu amb veu tranquil·la.
¾
No
cal cridi a ningú. Malament un país on el poble no pot expressar
democràticament la seva opinió. Senyors, potser això és una caricatura de
democràcia.
Hi
ha tantes preguntes sense resposta que fa pensar que la caricatura és només un
fàcil entreteniment.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada