CARICATURES? I

El Pau fa poca estona que s’ha llevat. La nit, com sempre ha estat embolicada per un garbuix d’idees. Unes poques, bones i plaents. Altres, només un terrabastall de coses negatives, que desgraciadament han estat molt difícils de pair al seu cervell. Insomni, no, més aviat voltes i voltes rodolant d’un cantó a l’altre i mal dormir.  

Però ara, una vegada aixecat, les idees tant les positives, com les negatives, han quedat guardades sota el coixí. Li fa por tornar al llit i, que per una escletxa, llisquin fora el capçal i tornin ficar-se en el seu pensament. I aleshores, la lluita, sempre la lluita per raonar, recomenci a recaragolar-se, com passa moltes nits i dies. 

Ara vestit amb el pijama i el batí s’enfronta, mentre esmorza, a la pantalla plana del televisor. Això de menjar a primera hora és una sana pràctica habitual que mai trenca. Més darrerament, ha agafat una mala costum. I ho sap, perquè la Isabel ja l’ha avisat un sense fi de vegades, de tan dolenta que és. Pren la primera pitança matutina davant el televisor. Es disculpa amb la seva dona i amb ell mateix dient que ho fa per saber que succeeix en el nostre boig  món.  

La Isabel mentre tan remena a la cuina. Avui, vindran els nois a dinar i, vol fer un extra que sigui diferent del dia a dia. El Pau, escolta i mira atentament els informatius. Morts a l’Iraq. Morts a l’Afganistan. Un tifó i morts a Tailàndia. Un avió desaparegut i més morts. Un huracà al Japó i uns quant morts. Guerra a Ucraïna, ferits, crits i morts. I etc, etc i etc. Unes llàgrimes de tristesa li baixen galtes avall, ja que en Pau és molt sensible als morts i la seva presencia sembla inevitable en els informatius. 

Finalment, ja vestit, baixa al carrer. La Isabel ja l’ha avisat: a les dues sigues a casa. Que no t’hagi de trucar. Ja saps, els nois venen a dinar, i a més aniran com sempre amb el temps just. Han de marxar de cap de setmana. Quan li agradaria estar una estona parlant tranquil·lament sobre mil temes amb calor familiar. Doncs no, sempre venen amb presses.  

El Pau, dona el seu passeig diari i veu que al casino fan una conferencia sobre: “La caricatura i el disseny modern”. Un tema interessant -pensa- fa temps que creia que això de les caricatures era una moda que s’havia perdut. 

Entra en la sala, assisteixen una quinzena de persones, la majoria de cabell grisós o calbs. Gran part dels oients són dones que escolten a un senyor, també calb, que expressa tota una sèrie d’opinions. Algunes pròpies i d’altres tretes segurament d’internet. 

Han passat una vintena de minuts i el conferenciant continua dient que la caricatura serveix per ressaltar els trets personals. La mirada, la mandíbula, el nas i els ulls són imatges inconfusibles i mostren invariablement el tarannà personal de cadascú. El nostre país és un gran creador de bons caricaturistes. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.