L’església
del petit poble situat a les vessants pirinenques, llueix amb el màxim
esplendor els cortinatges morats que anuncien el començament de la Quaresma.
Aquest any són nous, gràcies a una donació feta pel bisbat. Tothom admira el
seu bell color. Al mateix temps sembla que l’antiga església, en un principi
romànica, rejoveneix. Les noves teles cobreixen els desperfectes causats pel
pas dels anys en les parets.
Mossèn
Pere està atrafegat rere l’altar mentre una lectora, la mestra, llegeix els
Evangelis del dia. En acabar, després d’haver-se retirar la bona dona, el
capellà, revestit de la vestimenta apropiada a l’època quaresmal, s’avança i
posant davant seu el faristol hi deixa els apunts de la seva xerrada dominical.
Alt i prim, es frega les mans mentre espera que el silenci imperi en la nau.
Seriós, encara es destaca més la seva figura davant els fidels. Aleshores
comença la seva diatriba:
Estimats
feligresos d’aquesta parròquia de Sant Pere Massabaix!!!
Estimats
fills de Déu! Des del bisbat m’han recomanat que, malgrat el meu gran enuig,
fes una breu, simple i amable crònica de les festes del Carnaval. Però el meu
cor no s’ha pogut resistir a comentar la disbauxa, la perdició, que ha destruït
l’enteniment de les persones de bona voluntat. L’amor i la pau ha de regnar en
una parròquia plena de bons cristians.
Feligresos
d’aquesta parròquia ja deveu haver notat que avui les campanes, que anuncien la
santa missa, no dringuen amb l’alegria de sempre. Sinó que els tocs són
tristos, com la pena que impera en la meva ànima. Com voleu que les campanes
repiquin plenes de joia quan el cor del vostre capellà plora per haver perdut,
malgrat sigui durant el curt termini de tres dies, les ànimes dels seus
germans.
Com
a pastor, he complert amb tota cura i bona disposició per a què les portes del
cel us siguin obertes, de bat a bat, al final de la vida terrena. Fa molts anys
que porto donant-vos consells i pregant
per vosaltres. Avui em sento defallir al negar-me, jo mateix, a creure amb
l’èxit de la meva missió terrena.
Torno
a dir, feligresos, estimats germans, els meus ulls ploren plens d’angoixa al
recordar els actes immorals, d’aquesta malaguanyada festa del Carnestoltes.
Quan
s’ha vist que un petit grup de jovenalla, i també em vaig fixar, d’alguns de
vosaltres, ja grans, que amagats en la permissivitat pagana i també per les
mascares que ocultaven les cares, poguéssiu fer el que vau fer. Vau destrossar
la convivència tranquil·la, pacifica i plena d’amor per la que porto lluitant
durant tants anys.
Vosaltres
us creieu que amagats sota les grotesques vestimentes no us podia conèixer.
Fills meus, sóc el vostre rector des de fa molts anys. Des de petits he
escoltat les vostres confessions, i us he acompanyat en les penes i desgràcies. Per tant, us reconec tant
disfressats com vestits de paisà. “Us conec tant com la mare que us va parir”.
El
mossèn trenca un instant la seva crònica i girant-se cap a l’altar diu amb veu
plena de congoixa, mentre amb la mà es pica el pit:
¾
Perdoneu
Senyor, el meu tarannà pacífic s’ha revoltat davant de tanta ignomínia.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada