PETITS CARAMELLAIRES D’ABANS.

Fa molts anys que es canten caramelles, per celebrar la Pasqua a les nostres contrades. Hi ha hagut algunes variacions als llarg dels anys, però no masses. Abans és cantaven el dissabte i el diumenge de Pasqua, després van passar al diumenge i el dilluns. Ara cada grup fa com li va millor, això si, el diumenge de  Pasqua, és el dia per excel·lència. Abans en cantaven grups d’homes sols, o dones soles, després ja apareixen els grups mixtes. Grups de grans de petits, altres de jovent. Ara molts grups hi participa la família sencera, des d’avis a néts. Totes les edats hi són presents.

Vull parlar d’un grup molt peculiar de mitjans del segle passat. Per allà als anys cinquanta i pocs . En un poble d’aquests verals, en aquells temps que hi havia treball, però pocs diners i força misèria, per aquestes dades es formava un grupet infantil molt familiar.

L’Angelina era una dona molt espavilada, amb dos fills petitons, que li agradava molt la música,  encara que sols d’oïda, doncs no tenia estudis; és van  enginyar amb la seva germana, que tenia dos nens i dues nenes  i una veïna que si va afegir. Van formar un grup de set infants. La dona els va ensenyar unes caramelles de la seva joventut. Van guarnir una panera i  un estendard i el dissabte de glòria, com es deia abans i ja tenim al nostre grup de cantaires, d’entre 5 i 10 anys,  anant  porta per porta , pregonant les seves cançons i l’anunci de la Pasqua.

Així que els obrien la porta,  deien els menuts a cor,

¾   Cantem o no cantem?

¾   Canteu –deien alguns.

¾   No estem per orgues –deien altres.

¾   Se’ns ha mort un familiar fa poc. Reseu un parenostre.

¾   Foteu el camp – els que menys.

Els petits cantaven allà on els deixaven, marxaven d’on no els volien i resaven el parenostre si els hi demanaven. Allà on cantaven o resaven queia alguna cosa a la panera, des d’alguns cèntims, una pesseta o un parell d’ous.  A les cases que els feien marxar, no deien ni donaven res i a trucar a una altre casa s’ha dit.  Anaven dissabte, matí i tarda, sort que no havien de pujar gaires escales , ja que el poble la majoria eren cases de planta baixa, amb  pis amb escales, però  anaven a tot arreu. Al vespre la canalla estaven rebentats però s’havien tret uns bons calerons que es repartien i ajudaven a les minses economies de les cases.

El diumenge de Pasqua les mares feien un bon dinar i amb els ous de la panera feien una gros pastis que adornaven amb bocins de xocolata i que era la seva mona.

Aquest grupet de cosins i la veïna, va cantar 3 0 4 anys fins que els infants es van fer grandets i llavors ja van cantar caramelles amb altres grups del poble.

Us deixo amb una estrofa d’una d’aquelles caramelles:

Ja som a Pasqua florida,

El temps de glòria ha arribat,

Floreixen flors i violes

Pregonant  totes les coses

Que Jesús ha  ressuscitat...

BONA PASQUA!!!

 

 2/04/2015/