UNA MANERA DE VEURE LA CRISI

Segons explica l’enciclopèdia catalana, la paraula “crisi”  és una situació circumstancialment dolenta o difícil d’una persona, una empresa, un afer, una política etc... entre altres coses.

Actualment, podríem dir que és una paraula que està de moda a la nostra societat, pel fet que ens és molt familiar. Acostuma a sortir sempre a tots els mitjans de comunicació: els diaris, les revistes, la ràdio, la televisió; fins hi tot als fulletons que  envaeixen cada dia les nostres bústies, dels supermercats o de qualsevol cosa, no parlen de res més, tot són consells per millorar o apaivagar aquest maleïda crisi que no deixa viure  la majoria de les famílies.

A grans trets aquests són els titulars, que fan evident les conseqüències de la crisi:

L’atur ha augmentat d’una manera desesperant

Les famílies no poden pagar la hipoteca del pis

Ha baixat la venda de cotxes

Els hotels, per Setmana Santa, no estan al 100 per cent

Molta gent no podrà anar de vacances aquest estiu

I amb una lletra molt més menuda ens assabentem  del pitjor, que hi ha gent que no sap com arribar a final de mes, perquè pateix aquest moment crític en les seves pròpies carns, per cinquanta mil coses més i, realment, a mesura que hi ha la voluntat de desfer-se de les despeses supèrflues, en molt casos també cal desfer-se de les de primera necessitat. Resumint una mica, qui més qui menys,  ens haurem d’estrènyer el cinturó.

En mig de tots aquests mals auguris, per concretar, encara veiem moltes cues de cotxes a les carreteres, sobretot els caps de setmana; veiem persones que encara es poden permetre el luxe de canviar de modelet molt sovint i es passegen, d’una manera altiva  i amb cara de menjar-se el món, pel carrer principal del poble; veiem els nens que porten roba de marca i que la majoria ja tenen el seu mòbil, cosa que no els fa cap falta! Que a les cases és normal que hi hagi moltes comoditats i molts aparells electrodomèstics, calefacció, etc... i que no hi falti Internet, perquè els joves no poden viure sense i els grans ja ens hi hem habituat.

Voldria retrocedir en el temps, bastants anys enrere, per exemple als anys 40. Es pot dir que encara era període de postguerra: pa negre, cartilla de racionament escassetat de productes... Sempre penso que allò era una “crisi” que es devia anomenar amb un altre nom; potser encara no s’havia inventat aquesta paraula o bé havia  quedat oblidada dins al “Diccionario de la lengua española” 

Les famílies ens conformàvem amb qualsevol recer, a la majoria de cases no hi havia aigua corrent ni electricitat, es cuinava amb foc a terra o bé amb uns fogons de carbonet;  només la gent una mica benestant podia tenir una cuina “econòmica”. Als vespres, qui més qui menys ens familiaritzàvem amb els llums de carbur i les espelmes, i a dormir d’hora perquè tampoc no hi havia televisió!

Les escoles i els llocs de treball eren lluny, sobretot pel qui vivíem a pagès; s’havia d’anar a peu i tot era ben normal, per això ja teníem unes bones espardenyes de set vetes amb les que hi anàvem la mar de bé. Realment eren molt còmodes! No feien falta les “nike” ni les “adidas” ni res que s’hi assemblés!

Era una època que no s’havia de reciclar: de plàstic no n’hi havia, els envasos de vidre eren retornables; de paper, comparat amb ara n’hi havia poc, ja que tots aquests fulletons de propaganda encara no existien. Només hi havia les paperines que servien per envasar l’arròs, el sucre, etc...  quan anaves a comprar,  i es reciclaven fàcilment. Eren ideals per encendre el foc. Ah! I m’oblidava dels diaris. Encara que sembli que no pot ser, a vegades s’utilitzaven per substituir el paper higiènic!

El Reis no ens duien massa cosses, però com que no hi havia de res, tot era molt ben vingut: les gormanderies, perquè mai no se’n menjava; la roba, perquè normalment se’n tenia poca i no cal dir dels joguets que els pocs que teníem era per recordar-los tota la vida! Encara que llavors per jugar tampoc calia tenir una consola de vídeo jocs, ni una “play station”, només que a casa hi hagués el cove dels parracs, (els retalls que les nostres mares o àvies guardaven quan confeccionaven la roba per a tota la família) n’hi havia prou. Amb draps i una mica d’imaginació es podia fer de tot: nines pilotes i qualsevol cosa que et passés pel cap i, a més a més, es podia ser feliç!

La situació d’ara a comportat un esfereïment general! És clar, la crisi no permet a les famílies pagar tots els deutes amb els quals ens vam embarcar  en temps d’eufòria, perquè d’entrada nosaltres ja no hem fet com feien els nostres avis o pares que eren previsors com la formiga, i encara que tinguessin pocs recursos, sempre trobaven la manera de fer algun raconet “per si de cas”. De fet, ells estaven acostumats a no gastar; no anaven mai de vacances, ni a la platja els caps de setmana i  tampoc  tenien segones residències. Els que vivien al camp ja tenien feina amb el bestiar i no hi havia cap dia per descansar; els que vivien en llocs més urbans, els homes es conformaven anant al cafè a fer alguna partida de cartes i les dones sempre  tenien feina a casa. La feina de les dones, en aquell temps, no s’acabava mai.

En aquests moments, la crisi no ens deixa viure perquè tenim massa factures per pagar; potser ara no ens podrem comprar roba cada temporada, per fanfarronejar davant dels amics, o bé no podrem anar al gimnàs i presumir d’un cos “danone”, no podrem comprar un telèfon mòbil de primera generació,  no podrem pagar l’ADSL o qualsevol de les despeses que, de moment, no ens veiem en cor de suprimir, però  si això continua no hi haurà més remei que fer-ho!

Hem de reconèixer que durant aquest últims anys, nosaltres mateixos hem anat edificant aquesta gran muralla que ens reclou i ens ofega; ens ha fet tan esclaus, que ara estem atrapats i no sabem com ens en sortirem. Possiblement s’obriran nous camins, no sabem si serà aviat, o no. De moment sembla que trigarà molt i potser  quan la cosa s’arregli una mica, les persones ja no tindrem tants fums ni tanta prepotència.  Pels qui vam néixer durant aquella “crisi” que no tenia nom, potser no serà tan difícil d’adaptar-nos; pels qui han nascut amb “la flor al cul” possiblement els serà molt més complicat!

25 d’abril de 2009