MELMELADA DE CODONY

Tema: cita del “ Llibre de l’Amic e Amat”

La nena adolescent, acaba d’obrir el llibre, n’ ha de llegir unes quantes cites, per fer una proba l’endemà a l’institut. Són gairebé les dotze de la nit, està cansada i dins el llit dona una ullada a les pàgines d’aquest llibre antic, comença a llegir: “ Consirós anava l’amic pels camis del seu amat i ensopegà i caigué entre espines les quals li semblà que fossin flors i el seu llit fos llit d’amors”

-Mira que n'ès d’enrevessat tot això - pensa- i aviat el seu pensament divaga i amb la ment busca la cara d’aquell noiet que tan li agrada. Aquest si que és el meu amic estimat, o l’amat amic, com diu el del llibre, aquest tal Ramón Llull.
Es tan maco!!! encara que una mica criatura, als seus catorze anys, i no es fitxa que ja sóc una dona, però a mi m’agrada tant. Es una sort que els nostres pares siguin tan amics, així ens podem veure sovint, a més de l’Insti... sortim plegats moltes vegades, i jo estic molt contenta, però ell, no s’adona de res.
Ahir mateix quan vam anar junts a la casa de pagès de la seva tia, la casa rural és a les afores del poble. Mentre els pares i la tia xerraven, nosaltres vam fer una caminada per les contrades, quan em vaig entrebancar em va donar la mà per aixecar-me, quina pell tan suau tenia, encara la sento a la meva mà i quan vam entrar a la cova, estàvem tan juntets... si m’hagués atrevit li hagués fet un petó, però potser ho engegava tot en orris.

Més tard la tia ens va convidar a berenar, i va portar torradetes amb aquella melmelada de codony, que a mi tan m’agrada, i el formatge de cabra! quina delícia de berenar... però jo em mirava embadalida al Roger, mentre assaboríem el ric menjar, i de cop, ell em va fer una senyal amb la mà, i jo com una bleda no l’entenia. Llavors és va aixecar, va venir a la meva vora, la seva mà s’acostava a la meva cara, s’anava acostant...llavors el seus dos dits va fregar-me la barbeta fins a la comissura dels llavis i en va treure un gros grumoll de melmelada que em regalimava, i tranquil•lament se’l va ficar a la boca, se’l va menjar; mentre jo... jo...volava sobre núvols de cotó fluix, sentint la carícia dels seus dits a la meva galta... que eren com punxades d’espines, i frec de flors ... espines ... i flors...i, llits d’amors... i tot , tot, barrejat amb aquell gust dolç de la melmelada de codony.Serien prop la una de la nit quan la mare entra a l’habitació de la filla, la mira adormida amb aquell somriure beatífic, li treu el llibre de les mans, li fa un petó a la galta i apaga el llum, mentre pensa... la meva nena! que aviat que se’ns ha fent gran!

– 4 de març de 2012-