ELS DOS VEDELLETS

(conte infantil)

Hi havia una vegada dos vedellets joves, enjogassats, que triscaven pels prats i boscos en companyia de les seves mares, dues vaques novelles que formaven part d’un ramat de vaques que pasturaven per aquelles contrades del Prepirineu. Eren els més petits de la colla, de tots els vedells que hi havia a la vacada.
Aquell dia de primavera, corrien i saltaven, s’ho passaven d’allò més bé. Enjogassats és van anar allunyant de la colla. És divertien molt
- Ui!!! Que lluny que som –va dir un.
- Que bé! Ens amagarem de les nostres mares i ens hauran de buscar
- Serà com jugar al cuc i amagar, tal com fan els nens.
Triscant de nou és van allunyar encara una mica més, embolicant-se entre la boixeda i els matolls, a voltes cansats és tombaven sobre l’herba fresca fent tombarelles, descansant una mica i de nou corrien muntanya amunt o bosc enllà. De sobte es van adonar que el sol ja s’amagava a l’horitzó . Llavors és van donar compte que no sabien on eren, ni es veia cap vaca enlloc, ni es sentia el dringar de cap esquella i a més tenien molta gana, necessitaven succionar la llet de la mare, ells encara no menjaven herba.

Es van deixar caure a sota d’un pi al voltant d’un prat, on hi havia unes flors de muntanya precioses, però a ells això tan se’ls en donava, només volien anar amb les seves mares. Com s’ho farien?
I que van fer? El que fan tots els petits quan es troben desemparats i sols, posar-se a cridar, a bramar, feien un bramuls tristos allargassats cridant auxili; però ningú els sentia. S’havien allunyat tan,
- Que farem ara? Les nostres mares ens buscaran.
- Haurem de passar la nit sols, sota d’aquest pi –fa el més grandet.
- Però jo tinc molta, molta gana!!!
- Allà i ha un corriol d’aigua, beurem una miqueta i omplirem la panxa.
Després de veure una mica d’aigua, és van estirar ven rendits, volien dormir, però encara de tant en tant feien algun bramul, que ningú contestava.
Estaven els dos arraulits per donar-se escalfor, doncs les nits encara eren fresquetes, estaven tremolant de gana i de neguit, ja no tenien ni esma per bramar. Tot d’una els va semblar sentir algun so molt llunyà, com un, muuuu!!!! gairebé imperceptible.
- Sents? Sembla que algú brama
- La mare!!! - fa de sobte el més petitó.
Aquells bramuls llunyans és van sentir cada vegada més a prop. Els vedellets van contestar també amb els seus crits. Aviat els seus bràmids es van anar ajuntant amb els que venien de la fosca. Finalment les dues vaques mares es van trobar amb els seus petitons, i amorosament els hi van fer un petit retret per haver-se allunyat tant, però contentes de trobar-los sans i estalvis. Aquest després d’uns alegres saltirons de benvinguda es van agafar a mamar amb delit, cada un amb la seva vaca, mentre els hi prometien que mai més s’allunyarien de la ramada.
Van passar la nit plegats allà en aquell bonic planell, ajocats cada petit al costat de sa mare, mentre aquelles boniques flors primaverals, desprenien un suau aroma que s’escampava per l’aire i guaitaven als animalons, i la placidesa del seu son.

-16 de març de 2o12-