RECORDANT LA GUERRA CIVIL

Ja fa dies, que els conflictes entre Israelians i Palestins ens omplen de tristesa, sobretot quan mirem la televisió i veiem les imatges de nens ferits  i l’horror de les famílies que han perdut els éssers estimats.

Això em fa pensar en les històries de la Guerra Civil espanyola, que els meus pares m’explicaven quan jo era petita. Llavors jo devia tenir uns 10 anys, i durant aquells dies d’hivern les vesprades eren llargues i interminables; no era com ara que tots estem aferrats al televisor. A casa llavors no hi havia ràdio ni cap mena d’entreteniment, fora d’algun joc de dominó  o parxís, per això era normal que quan els pares explicaven les seves experiències i trifulgues que havien sofert durant aquella dissortada etapa, la canalla escoltéssim embadalits. Era un fet important que havien viscut, i jo des de la meva infantesa em començava a donar compte de com havia afectat la vida dels meus progenitors.

Sempre m’ha quedat a la memòria, quan la meva mare, que era filla de Sagàs, revivia la manera com  va començar tot aquell batibull en aquell petit poble de pagès. De cop i volta van picar a la porta; era un comitè que anava a buscar al seu pare obligant-lo a anar a l’església per cremar els Sants. Bé, crec que a ell li va tocar fer guàrdia; no fos cas que s’hi presentés algú del Consistori per intentar parar l’acció. Li van donar una escopeta i unes ordres molt contundents; qualsevol cosa que no anés com ells volien, s’havia de sol.lucionar a trets. Pobre avi Quim! Ell que era un home d’esperit pacífic per naturalesa, se sentia entre la espasa i la paret, però havia de fer el cor fort, no hi havia més remei! Els altres no anaven amb bona fe com ell, i qui sap si posaria en perill la integritat de tota la seva família si no obeïa les seves ordres! Per sort per ell, tot va acabar “bé”, o sigui que no va haver de fer servir l’arma, perquè el que es diu “bé” de debò no en va acabar gens; allò només era l’inici  d’aquella guerra que  havia de durar  tres anys.

La guerra va ser llarga i dura per a tothom; pels qui van haver d’anar al Front, pels qui van decidir travessar la frontera i pels qui restaven a casa esporuguits esperant les notícies d’alguna organització  del poble. Els mitjans de comunicació eren precaris, per no dir inexistents; no tenien res a veure amb els actuals. En els llocs petits, sobretot, eren les veus dels veïns les que solien alertar o portar  notícies, que en aquells moments més aviat podien ser desagradables.

Sobre totes aquelles històries reals i crues que els meus pares revivien, sempre pensava amb la por que jo hauria tingut si hagués estat al seu lloc. Que tot sigui dit, però, que mai no vaig entendre qui eren el Rojos o els Nacionals i quina diferència hi havia entre els uns i els altres, però dintre de la meva mentalitat d’infant, m’adonava que tota aquella lluita havia destrossat la majoria de les famílies, havia comportat molta fam i que, tot plegat, havia deixat unes empremtes inesborrables a tothom qui va haver-ho de viure i de patir.

Febrer, 2009