L’HOME I EL RIU

L’home passeja pausadament per la vora del riu. El camí, un petit senderol al costat de la corrent d’aigua és ombrívol. Els arbres protegeixen del sol del migdia i la brisa fa que les fulles reverdeixin canviant de color mogudes pel vent. Treu de la butxaca de la jaqueta un petit tros de xocolata embolicada amb el clàssic paper de plata. Mira els voltants i trobant una arrel d’un arbre s’asseu i es posa la presa a la boca. No la mossega, poc a poc, l’untuós i amargant sabor va omplin el seu paladar. El sabor com multitud de successos de la vida canvia segons el moment. Estones de bogeria, de sentimentalisme, d’aquell estat sensual de benestar. Tot un batibull d’idees i sabors.

Observa el riu i pensa:

 Aquest com nosaltres neix petit i rodola entre pedres. Va rebent experiències, mitjançant els afluents, les persones que trobem al llarg del camí. Dóna i donem vida i en els petits redós del seu curs queden amagats els petits secrets íntims (defectes i desraons) que tots guardem avergonyits sota el somriure o la indiferència. Només en arribar al delta amb tots el cúmul de sapiència, la màxima amplada del riu, la suma dels anys, les vivències, els errors que també en conté, aleshores s’adona/adonem que tot allò fineix. Aviat entrarà en l’aigua del mar i el seu jo serà una gota, una gota més dins d’altres gotes similars.

Sent una veu que el crida:

 Josep!- Alça la vista mirant la dona que se li acosta.
 Marta, què vols?- Els records l’assalten, com en el flash-back d’una pel•lícula evoca la noia jove i enjogassada que va conèixer i la compara amb la dona de moviments suaus i calmats que se li apropa.- Quants anys.

Però la mira una i altre cop, i veu que és aquella companya, la còmplice i la guardadora dels secrets. La mateixa però, com ell, tots aquests anys han modificat la juvenil fesomia i el lleuger cos.

La torna a mirar mentre s’aixeca i li dona la mà. Ara la mira directament als ulls i la seva mirada fixa veu saltar les guspires del foc, l’entremaliadura dels pensaments i sense pensar-ho li fa un petó sentint en els llavis un regust a cacau.

Serà la xocolata? Agafats de la mà acaben de fer el camí, com el riu de la vida, mentre sona contínuament una música amb joc de sentiments.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 març 2012