Des de fa uns quans dies el banc del parc és buit. L'avi que cada matí hi anava amb el seu bastonet, ja no hi ve. Arribava cada matí a la mateixa hora, poc després de les deu, s'asseia una estona, prenent el sol, meditant, o mirant a l'entorn, gairebé mai parlava amb ningú. Quan tocaven les dotze a un campanar proper, s'aixecava lentament i emprenia el cami de retorn, a poc a poquet, marcant el ritme amb el bastó. Cada dia seguia el mateix ritual.
Ara que els colors de la primavera engalanen el parc, omplint-lo de vida i de color, el vellet ja no ve. -Què li haurà passat? -es pregunten algunes de les persones que per allà passen.
Ningú coneix la resposta, però el que és ben segur és que l'avi, mai més no tornarà a seure al banc del parc.
Molt ben escrit i ple de sentiments.
ResponEliminaGràcies Miquel, encara que és una mica trist.
EliminaJo no el trovo tris, en tot cas realista. Fa pensar en que potser algún dia passejant el meu gos he vist altres persones velles a les que no he saludat per anar distreta. Persones que (com el vellet del relat) ja no he vist més. Fa pensar ...
ResponEliminaPassa sovint, hasta amb persones conegudes, de cop i volta no les tornes a veure més.
EliminaSegurament, als nostres parcs n'hi ha més d'un de banc que recorda amb nostàlgia l'avi o l'avia que, aprofitant la seva situació en un lloc assolellat, prenia el sol de l'hivern mentre deixava passar la vida...Alguns bancs es queden orfes precisament quan tot reneix amb la primavera. Ironies del destí!
ResponEliminaLa foto és una bona companya del relat.
Petons.
Hola M. Roser, realment amb els canvis sobtats d'inicis de primavera, moltes persones grans se'n van. El banc queda lliure fins que una nova persona l'ocupa.
EliminaBon diumenge de rams!!!