CONTE A LA CUINA DE PAGÈS.

En una fosca i freda nit de tardor tots són asseguts a la cuina de la casa de pagès. L’àvia té la cadira al costat de la llar de foc i de quan en quan sense moure’s gaire hi afegeix uns troncs de la pila que hi ha rere el seu seient. Els clemàstecs pengen buits de la xemeneia. A fora bufa el vent com presagi del proper hivern i segons la seva canviant direcció surten unes guspires del foc.

El Pere i el Joan són germans i també ho són la Maria i la Gemma. Les seves respectives mares són filles de l’àvia. Les dues hi són, però manca el Martí, pare del nens, que ha marxat a dormir. L’Herminia i el Manel, pares de les nenes, viuen a la capital, però pugen molts caps de setmana a la casa de pagès i si queden quant hi ha dies festius. Aquest cop el Manel ha hagut de baixar per resoldre uns temes de treball pendents però compta pujar a l’endemà.

Acabaven de jugar a la “mona” perquè malgrat l’agradable ambient i que només és un joc per passar l’estona la Gemma la més petita i una mica rabiüda ha repetit quatre vegades seguides el ser “mona”, s’ha enrabiat i mig plorant a llançat la “sota de la sort” per terra.

L’Herminia, la seva mare, després de fer-li agafar la carta de terra i dipositar-la amb les altres, l’ha agafada per la mà i la tret al passadís d’una estrebada. A pesar que ha tancat la porta s’ha sentit el “plof” de la plantofada al cul que ha rebut la rebel nena.

Poc després han entrat a la cuina. La Gemma amb les mans girades s’eixugava les llàgrimes amb les mànigues del jersei i tenia els llavis prems i morruts. La seva mare movia el coll i les espatlles i deia:

 Quin fred que fa al passadís.
 Si noia aviat no podrem sortir de la cuina.
 Quan acabem i no trigarem gaire anírem corrents cap el llit.
 Sí, si, corrents al llit dius. Ja veuràs com són de freds els llençols.

Els nens juguen entre ells sense fer cas de les paraules de les mares. Però s’acosta l’hora d’anar a dormir i malgrat el fred exterior la cuina està caldejada i amorosa.

 Iaia, explica’ns un conte, per favor.
 Encara us dormireu aquí i la feina que ens donareu per portar-vos al llit.- protesten a l’uníson les dues mares.
 Iaia, els dels llops, si us plau- Demanen els quatre, sense fer cas de les paraules de les mares, a l’àvia amb cara planyívola.
 D’acord però després anireu sense fer xerinola a dormir, que el Martí fa estona que és al llit i s’ha de llevar d’hora per anar a treballar.
 Si iaia si ...
 Hi havia una vegada- comença l’àvia- fa molt temps, quan encara el animals parlaven, un llop que caminava per la neu. Tenia fam perquè feia dies que no menjava. De sobte ve veure la llum d’una casa i va dir-se- i s’atura.
 Iaia, no paris ara, va més...

L’àvia segueix:

 Mira una casa , hi haurà un racó calent per amagar-me i segurament també hi haurà alguna gallina disposada a les bones o a les dolentes a deixar-se menjar. O pollets que aquest si que són tendres i se’m desfaran a la boca com mel de primavera. Ooo!!!

La iaia calla, el silenci és total els quatre caperons són caiguts damunt el pit. De les seves boquetes entreobertes cau un fi fil de saliva que regalima per la barbeta. Els ulls són clucs i els infants són en un lloc on no fa fred ni neva, ni tampoc reganyen a ningú. El món de Morfeo.

Les mares els tapen i els deixen dormir en els bancs de la calenta cuina, aleshores recolzen el cap a la paret i sense donar-se compte en poca estona s’adormen.

L’àvia silenciosament posa més llenya i atia un xic amb el esmolls el foc. Silenciosament com fan les iaies i les fades abandona la cuina i se’n va a dormir al seu llit. Els seus cansats ossos no se n’adonen ja del fred.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 22 març 2012