EL LLIBRE D’AMIC I D’AMAT A L’INSTITUT

“Consirós anava l'Amic pels camins del seu Amat i ensopegà i caigué entre espines, les quals, li semblà que fossin flors i el seu llit fos d'amors".
 Encantadores i místiques paraules quan esbrinem que l’Amic representa l’home i l’Amat és una forma metafísica per parlar de Déu. Per tant ho podem traduir al català actual com: Cercava pesarós l’home buscant els camins vers a Déu, va ensopegar i va caure en un parany ple de dolor i tristesa (malaltia, pecat) d’on emergí pensant que això l’havia netejat dels seus vicis i per tant era un sacrifici necessari (espines) per què el camí esdevingués més fàcil (flors i llit d’amors) cap al Senyor. – Aleshores el professor va pronunciar les màgiques paraules que feia estona esperaven els seus alumnes per lliurar-se del sopor que els envaïa.- Senyors, la classe ha acabat per avui. El proper dimarts em presentaran un resum, només dues pàgines, si pot ser una mica filosòfic sobre la pràctica eremítica i la simbologia del citat text. Els recomano comprin o demanin el llibre per llegir-lo i fer un bon treball.

El Joan i l’Anna en sortir al pati de “l’insti” es miren mútuament i arronsen les espatlles. El Joan li pregunta:

 A tu que et sembla tota això de la mística.
 Noi no ho sé, sort que és una assignatura complementaria i no contarà gaire per les notes de fi de curs. Quina pallissa entre l’amic i l’amat. Segur que no eren dos homes que s’estimaven.
 Calla, que no has sentit al professor?
 M’he adormit a mitja classe i quan m’he despertat he sentit que deia fins dimarts...El llibre no el penso pas comprar, ja li treure amb prou feines diners a la mare per sortir el dissabte i anar a la “disco”. Només faltaria demanés calés per un llibre. I tu que fas.
 Malament, encara no sé on traure peles, tant em fa el pare com la mare. Ara com què només parlen de, si retallades per aquí, si retallades per allà. Em fa por que vulguin seguir les normes del govern i em quedi sense ni cinc.
 Tu rai, no tens l’avi? O l’àvia.
 Calla l’avi s’ha tornat d’un ronyós!! Com creu que el fotran a una residència no obra la mà ni per saludar i revisa la llibreta una vegada rere l’altra.
 Malament però et queda l’àvia.
 Sí, però ja saps que viu a casa la tieta i malgrat vagi i li toqui la barbeta hi ha la Imma la meva cosina, ja la coneixes, que vigila que em dóna per demanar-li igual tracte o més. Pobre iaia, entre els uns i altres!!!
 Ep, perdona se m’escapa l’autobús! Parlem més tard?
 Com vulguis.

Al vespre una ressona una trucada de mòbil a casa del Joan, baixa la música i despenja el telèfon:

 Sí...
 Hola, sóc l’Anna.- Respon alegre la veu de la noia.
 Què vols?
 Mira, com que no sé que fer he pensat...
 Però no anaves a la disco?
 Però tu hi vas?
 No, no tinc parné. Ni el pare, ni la mare, ni l’avi i pocs diners de l’àvia. Tinc una depressió... Estic a punt de plorar.
 Va no ploris ens trobem d’hora, xerrem i sopem al McDon. Després hi ha una amiga que fa una festa a casa seva i... Què et sembla?
 Per mi d’acord. Saps què, l’avi m’ha deixat el llibre dels deures i si vols diumenge vens a casa i fem el deures.
 I els teus pares.
 Seran fora tot el dia. Van a parlar amb els oncles de vacances i de retallada.
 Serem sols?
 Si què tens por. Ja saps que sóc un noi serio.
 Serio i a soles. No sé, no sé...
 Va sigues valenta. No dius que de covards no hi res escrit. A més hem de fer els deures.
 Bueno, tens raó, hem de fer els deures.

Dimarts a l’hora de filosofia el professor repassa la llista i recull els treballs sobre el llibre d’Amic i d’Amat.

 Anna, els deures.
 No, no els he acabat em falta un tros.- Posant-se vermella mentre sent els riures de la Cristina que sap on anava el diumenge.
 Joan – Demana seguint la llista el professor.
 Jo, és què jo, no vaig entendre si era per avui. A més diumenge vaig tenir una trobada “filosòfica” tot repassant el llibre. Vam parlar de mística i realitat humana.- L’Anna li fa una mirada enrabiada i al mateix temps enamorada.
 Amb qui...
 Amb...el meu avi.- Respon ràpid i el color vermell taca tènuement les seves galtes. La Cristina torna a riure’ns-en.
 Senyoreta Cristina- diu posant- se seriós el professor- L’espero en sortir a la sala de professorat per saber que li fa tanta gràcia.

Poc després es troben els tres al patí de l’Institut. L’Anna li pregunta a la Cristina:

 Què li has dit? No serà?
 No, L’he parlat de la frase del dia escrita per Raimon Llull en el seu llibre Blanquerna. L’he dit que em feia molta gràcia i m’ha deixat anar tot dient-me: Ximpleta.
 Aaah.- Deixen anar a l’uníson la jove parella.

L’AMOR A DÉU COM L’AMOR HUMÀ TENEN EN UN MOMENT O ALTRE UN LLIT D’ESPINES PER SUPERAR SENSE ESGARRAPAR-SE I CERCAR LES FLORS DE L’AMOR.
Miquel Pujol Mur
Berga, 5 març 2012.