Es una gateta múrria , es diu Nevat. Nevat es un nom masculí
veritat? Diem, el camp està nevat o la muntanya està nevada. Es a dir que
estrictament la gateta s’hauria de dir Nevada. Però es diu Nevat com el gosset
de Shin Shan, aquell noiet de dibuixos animats que ensenyava el darrera tot
dient “ culet, culet ”
Quan la Nevat va néixer
el Carles tenia uns 12 anys i va voler que es digues com aquell gosset i no em
pregunteu perquè. Ara el nom de Nevat ja es femení de per sí, impossible pensar
Nevat amb masculí. La Nevat es la gata, essencialment femenina.
Deia que es múrria, la
seva mirada ho diu: Una mirada fixa, altiva,
dominant, indiferent. S’està quieta mirant i sobtadament
se’n va a on li don la gana i ja la pots cridar ja! que ella segueix la seva
pròpia ruta.
Quan està quieta sembla una
figureta. Em puc passar molta estona mirant-la. Traspua serenitat, està
concentrada mirant no sé què, és relaxant. Els animals tenen una essència que
els humans ja hem perdut. A vegades sembla que vulgui conversar, es planta davant
meu i em diu “meu” i jo li dic “meu” i ella torna a contestar. Que em deu dir?
Suposo que em diu “ hola, soc ací, mira’m” i jo l’agafo amb tendresa i l’acarono una mica i ella es queda a la
meva falda i ronca confiada i feliç
Una dia la Nevat es va perdre. Com
es podia haver escapat? El Carles plorava i jo també. La varem buscar a l’eixida on ella sol anar a prendre el sol, li encanta
posar-se sota el petit taronger que hi ha en un racó del jardí, és un taronger bord
però que és molt bonic i quan surten les taronges té un color preciós que dona vida al pati. Sovint s’arrauleix enganxada al tronc del petit arbre. Però aquest dia no
hi era.
La varem buscar per carrers, varem mirar garatges, ens varem ajupir per
mirar sota els cotxes perquè tothom sap que a els gats els hi agrada l’escalfor
dels motors. Varem baixar a la plaça i varem cercar a tots els arbres pensant que potser la Nevat s’havia confós i pensava
que un d’aquells arbres era el vell taronger de la nostra eixida . Però res.
En Carles em deia que no em preocupés que ja la trobaríem però jo cada
vegades tenia mes dubtes.
Al vespre ja no sabíem on més mirar . Varem anar cap a casa amb el cap
cot i la cua entre les cames.
Però la varem trobar i no diríeu
mai on. A les golfes hi tinc un petit
cistell arraconat que abans em servia per posar-hi la roba pendent de cosir.
Doncs mireu: la noia era allà, dins el cistell ben adormida, traspuant aquella
serenitat que abans he comentat, però el mes bo es que el cistell era ple de
coses que s’havien perdut: tres mitjons dels que ja havia tirat la parella, unes tisoretes petites, un mocador de cap molt
suau, un braçalet. Ho sigui que la senyora Nevat tenia un veritable amagatall
per els petits tresors trobats i nosaltres sense saber-ho.
Ah la múrria !!
Si que era múrria la Nevat! Com li agradava guardar tot el trobava al seu amagatall...
ResponElimina