LA GRAN PUJA.

En rebre i llegir la carta d’Hisenda el Joan va dir-se- “aquí s’han equivocat”. Però és una persona força reflexiva, i per tant abans de tot, va optar per raonar tranquil·lament el tema. Després de molt reflexionar, va pensar: “millor dit, estan foten-se de la meva bona fe”. Va tornar a mirar-se el paper. Com sap que l’edat no perdona va buscar les ulleres que li van recomanar per la vista cansada. Va posar-se-les i va remirar el paper. Un exabrupte va sortir de la seva boca. Quasi desxifrable com una dedicatòria a la mare que ... Sí, això però en plural.   

Malgrat les ulleres encara estava incrèdul, veia ben bé el que deia la missiva però no s’ho empassava, va aproximar-la més als ulls. No s’enganyava allà posava 0’25%. I al costat una minsa quantitat que incrementava la base de la minsa quantitat, valgui la redundància, de diners, que cobrava de pensió. 

El Joan, home d’oficina i números en una empresa, va asseure’s  davant de la taula. Va començar a fer les seves matemàtiques. No gaires. Sabia de sobres les seves despeses. Tampoc li sobrava mai res. Comptant que la llum, l’aigua, el gas, el telèfon i la hipoteca del pis, tot plegat, no pogués més; (hi ha individus que després d’una carrera política, més o menys triomfal, cobren molt en aquests organismes privatitzats i hi ha que mantenir-los) podria al cap de tres mesos prendre un cafetó amb els amics o amb la dona. Fins ara en prenia cada dos però, el cafeter també ha pujat els preus. Els impostos, ja sé sap. 

Finalment decideix anar a l’oficina de la S.S. a reclamar per si hagués hagut cap error. Primer entrebanc. Va sortir el guarda de seguretat i va dir-li que si no tenia cita prèvia no podia passar. Amb bona voluntat el guarda, que el coneixia una mica, eren veïns, va fer-li la gestió i van citar-lo pel cap de dos dies. Aquest vigilant ho va fer per què va comprendre que amb la irrisòria xifra d’augment que li mostrava el Joan, si telefonava sol·licitant-la no li restaria res de la pujada. 

Finalment el dia i hora assenyalada era a l’oficina de temes oficials. Una noia molt ocupada el va atendre. No és que li fes gaire cas, però almenys el va escoltar. Tenia l’ordinador engegat i el mirava contínuament. També tenia un mòbil de darrera generació que sempre piulava i l’agafava. Mentre el Joan parlava, la jove l’escoltava i també responia els missatges. 

Va esposar totes les seves dubtes i la noia va dir-li que ho comprenia perfectament: “els meus pares es troben en la mateixa situació”. Mentre parlava va respondre tres “whatsapps”. Després de donar-li la condolença per la puja de la pensió, va sospirar i indicant amb el dit el sostre va dir: “és cosa dels de dalt”. El Joan remira l’oficina però va veure que no havia cap escala. Aleshores es digué: “més val que als de dalt, aquests que són tan amunt, els deixi estar. 

El Joan capcot va marxar a casa. Com li faria entendre a la dona. Quan arribava una idea va il·luminar els seus trists pensaments. Una pancarta. Aniré als llocs on són la gent de dalt. I va començar a pensar on havia d’anar. A la sortida de missa, ostres actualment hi va poca gent. Al Liceu, això sí. Al tenis, a hípica, a clubs nàutics, al paddle, etc. Fins que va aconseguir fer una bona llista.   

Amb la pancarta demanant ajuda econòmica i un barret vell del seu pare va començar el seu pelegrinatge. Poca cosa, però alguna almoina recollia. Però no va comptar que altres amb el seu mateix problema van copiar la seva idea. A més van decidir acompanyar-lo. Llavors va ser el no va més. 

Allò ja no era una persona que necessita ajuda. Allò eren mils de persones que necessitaven ajuda. Finalment la policia anti-avalots els va detenir acusats de manifestació no autoritzada. El Joan va ser empresonat i com a cabdill de la revolta condemnat a un cert temps de presó.

El Joan es troba força bé. No li manca de res. Té menjar calent cada dia. Surt a fer exercici pels matins i a les tardes. Li donen roba neta cada setmana. Fins i tot, passa un pres, un company, i li porta llibres.  

La dona el visita de tant en tant. Com no li han retirat la pensió, sola, pot viure bastant bé.  

El Joan respira profundament, quan surt al patí a vegades troba algun d’aquests que s’han ficat els diners a la butxaca i els hi diu: “Jo per poc, vosaltres per molt, però finalment hem acabat al mateix lloc”.

 

Miquel Pujol Mur.