Estimada Marta:
Quines ganes tinc de veure’t ! Fa
tan temps ! Vint anys!
Tu tenies 27 anys, jo 28. Vas voler marxar. I
jo pensava com pot ser tant boja? Ho vol deixar tot per viure una aventura;
quan posarà seny?.
Però vols que et
sigui sincera? En el fons et tenia enveja; envejava la teva llibertat, les
teves ganes de coses noves i sobretot la
capacitat per dir el que pensaves,i per seguir les teves pròpies veritats.
Mentre que jo, assenyada, em quedava a fer d’infermera,
fidel a un matrimoni que no funcionava i moguda per aquest amor potent i immesurable
que m’inspirava el meu fill.
Compaginava la meva
feina, amb la família i poca cosa mes, i renunciant una mica a la meva pròpia essència.
Vaig seguir la
teva trajectòria, sobretot el teu caire feminista, que en temps de la propera transició et va portar algun maldecap.
Vas participar
en les manifestacions de les dones, la famosa manifestació del “ jo també soc
adúltera”. Però dona, que hi pintaves tu allà si eres soltera? - I què? - em vas dir quan t’ho vaig fer notar, “la
qüestió es la defensa dels drets de la dona, ja n’estic tipa d’aquest país
retrògrada i masclista”.
I m’ho vas deixar
anar com aquell que no diu res: Me’n vaig als Estats Units, vull escriure i
explicar el que passa aquí, necessito
respirar.
Em va caure el
mon a sobre. Que faria jo sense la meva amiga de l’ànima? I com m’ho faria
sense aquella noia decidida que en molts aspectes
era el que m’hauria agradat ser a mi?. Em vaig posar a plorar i em vas haver de
consolar, em sembla que et vaig odiar una mica “ la meva millor amiga
m’abandona”...
Vas marxar i al cap de poc temps em vas escriure:
Estic contenta. He conegut un professor
que està escrivint un llibre sobre l’evolució del feminisme a Europa. Tot
el que escriu es històric. Un tema per cada capítol. Des de la lluita de les dones a l’època medieval
, que es tenien que fer passar per homes per poder córrer pel mon i exercir
professions que els estaven vetades, passant per les torturades bruixes, les
sufragistes de finals del segle 19 i principis del segle vint, les dones que després
de la guerra espanyola van haver de renunciar als seus somnis de llibertat,
fins a les esbojarrades feministes de la nostra època. Es un home encantador (
em sembla que estic enamorada, jeje).
No sabies si li publicarien
el llibre ,em deies.
I quan vaig acabar de llegir la carta em vaig quedar
pensant que volia dir el jeje que vas
afegir al estic enamorada. I vaig veure que volia dir que a pesar de la teva
guerra feminista, podies ser una dona disposada a estimar, i que aquest descobriment
t’atordia una mica. I vaig pensar “ jeje” i em vaig alegrar que la meva especialíssima
amiga fos capaç de compaginar la lluita pels drets de la dona amb l’enamorament.
El llibre el van publicar, i fins i tot en van fer una pel·lícula.
En vaig veure uns esquetxos.
Hi sorties tu, esverada i alegre, amb els sostens a la ma i cridant llibertat.
Ara tornes, encara que sigui per poc temps, esbojarrada
com ets, em dius que li vols donar un descans de tu al teu marit ( el famós
professor). Per un mes. Dona!! penso que
per un cop que vens al cap de vint anys ja el podries deixar mes temps sol. O
passa que la meva dura amiga s’ha tornat tova i s’enyorarà?
Estic contant els
dies que falten per poder veure’t i abraçar-te, i parlar amb tu tot passejant per la nostra Barcelona. Ja veuràs
quin canvi, que bonica s’ha fet aquesta vella ciutat.
I mentre t’espero. Rep una gran, molt gran abraçada. I un petó al teu
profe, i a la vostra prole ( No et descuidis de portar fotos )
Ah! Permet-me un consell: per venir utilitza un vol de baix cost, val la pena
Núria
Barcelona 12 de
maig del 1995
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada