AI, LA ROSA! 3a. part.

La Rosa mira els llibres de l’aparador de la llibreria. Pels títols hi ha molts que li criden l’atenció. Però no troba el que desitja. Està buscant un d’una poetessa i feminista anomenada Maria Mercè Marçal. Troba un anomenat la “Bruixa de Dol” que sembla ser un recopilatori de poemes. Ha escoltat una frase d’aquesta escriptora que, malgrat no captar totalment el seu significat, la sorprèn: “Una dona sense home és com un peix sense bicicleta” Ho troba absurd, però hi ha tantes veritats amagades dins les frases més estranyes. 

La Rosa ha canviat molt en el transcurs dels anys. Va estat tancada en una casa, se’n deia amb tota la conya de l’eufemisme, de repòs. Un centre psiquiàtric, seria més ben empleat. O ja amb tota la crueltat del món: una casa de bojos.   

L’affaire de la clau i el sabater la va trasbalsar totalment. Va caure en una intensa i forta depressió. Va ser reclosa per mitigar  les seves dèries. Li va costar una enormitat sortir-se’n. Ella mateixa quan reflexiona diu que va baixar al més profund dels inferns humans, a menysprear la pròpia vida. La família va ensorrar-la encara més. Ningú va voler creure la seva versió del succeït. La realitat dels fets, la única veritat. Que no havia cap relació amorosa amb el sabater. Simplement era passar una estona, parlar i sortir un xic de les quatre parets del pis. 

El seu home va ser el primer que no va voler creure-la. Com si ell no és trobes amb els companys de treball en algun bar i fessin  broma amb alguna dona, fos la cambrera o la mestressa. Doncs no, va tancar-se amb la idea que el traïa des de feia temps. Mentre va estar reclosa, l’Andreu, va aprofitar per separar-se’n i ara viu, per més inri, amb la Vicky, la empolainada i cap calent veïna. A més, una vegada que va pujar al poble,, a visitar a un familiar, els va veure que passejaven amb un cotxet dins del que havia una nena. 

L’Amadeu, el sabater, va estar tancat a la presó per les ferides fetes al veí. De les seves va curar-se força aviat. Mes una vegada sortit de la presó va tornar a obrir la botiga i com si no hagués passat res.  

Els nois, els fills, no van prendre cap partit però, com eren en la edat de començar a volar, van desentendre’s una mica massa. Ara són casats o ajuntats, no ho sap ben bé. Malgrat ha provat de relacionar-se novament, s’ha trobat una mena de refús que l’ha fet desistir. Ella si que és una dona sense home, però al peix i la bicicleta no sap on quadrar-ho. 

Per sort, mitjançant un servei de protecció a les dones, té un lloc on  dormir i viure. Tal vegada, amb altres dones en la seva mateixa situació. Miren d’assistir a teràpies de grup, però consideren més important oblidar i començar de zero una nova vida. Llàstima d’anys invertits, per ara tornar a la quarantena passada a iniciar un projecte nou. 

Amb les companyes de pis l’altre dia van anar a ballar. Ho va suggerir la Judit, la més jove de la colla: Deixen d’omplir aquesta vall de llàgrimes i sortim a divertir-nos una estona. Així ho van fer i malgrat la competència, havia moltes dones per tants pocs homes, van ballar, van parlar i fins hi tot algun somrís va aflorar els llavis d’alguna. Però en sortir: ni cap dona amb home, ni tampoc cap peix, ni cap bicicleta. Que misteriosos són els camins que ens marca la vida.  

Avui ha sortit sola a passejar. S’ha assegut en un banc amb una plaça plena de coloms. Ha comprat una paperina de veces i l’ha escampat a terra. Els ocells promptament venen a menjar. El banc és situat en un racó bonic i una mica ombrós. Un arbre fa una mica d’aixopluc del sol. Poc després, un home s’asseu a llegir el diari. La Rosa se’l mira atentament. Fa tants anys que no parla amb cap persona del sexe masculí, tret de quatre paraules informals i amables del ball de la passada tarda. Va ben vestit d’aquesta forma informal actual. Sembla simpàtic. Es ruboritza només de tenir aquests pensaments. 

L’home adonant-se de la seves mirades, baixa el diari i la mira. Somriu i li diu:

¾     Vostè va a ballar a l’Ateneu. Crec haver-la vist.- La veu és animada i agradable.

¾     Sí- contesta- una vegada amb les amigues. També va vostè?

¾     No em digui de vostè. Prou gran que sóc per que em faci més amb el tractament. En dic Narcís. I tu.- Pregunta tutejant-la.

¾     Jo, Rosa- contesta una mica torbada.- Vas al ball, Narcís? – pregunta indecisa.

¾     Nooo. Sóc molt dolent ballant. Bé, he dit una mentida. Sí, vaig però no ballo. Amb fa vergonya. Sóc tan dolent. Acompanyo els amics. Però vaig fixar-me amb tu. I ara casualment ens hem trobat. Jo darrera del diari sóc un sòmines acabat.

¾     Ui, jo he sortit ha traurem les boires del cap.

¾     Va! Una dona com tu, Rosa, tan eixerida, no pot tenir gaires mal de caps. 

Aquesta paraules van fer que la Rosa fos com un torrent que baixa riu avall. Va explicar-li tota la seva vida. Curiosament amb un home que pràcticament no coneix de res. Tal vegada vol treure’s tantes malastrugances de sobre, que no s’ha adonat de tot el que li arriba a contar. El cabdal de tota la seva vida troba la llera necessària per davallar de la muntanya dels records. Es treu un mocador de la butxaca per eixugar-se les llàgrimes que no por impedir. 

L’home l’ha escoltat atentament i finalment quan veu que calla esgotada, li posa la mà damunt la màniga i li diu:

¾     Anem a prendre alguna cosa a la cafeteria. Vinga, amiga Rosa, hi ha que animar-se. El món té moments de tot i ara veurà com s’arregla.  

Agafant-la pel colze l’ajuda a aixecar-se. Caminen cap a la cafeteria i la Rosa fa una lleugera ensopegada. El Narcís li agafa el braç i l’enllaça amb el seu. 

En sortir de l’establiment la cara de la Rosa està més animada. Li ha tornat el color a les seves galtes. El Narcís somriu joiós. S’acomiaden, però no sense haver acordat trobar-se a la tarda i anar al cinema. 

La Rosa marxa cap a la casa. Un somriure amaneix en els seus llavis. Una esperança obre nous horitzons en el seu cap i en el seu cor. Desitja crear un nou món per ell i tal vegada potser pel el Narcís. Es dona compte que no es l’únic ser que ha sofert daltabaixos durant el anys de vida. 

Veu un eslògan en un oficina per dones: una dona sense home és com un peix sense bicicleta. Potser ha trobat l’home. La resta de la frase no compta.   

Miquel Pujol Mur.