EL TROMPETISTA

Fa estona que s’escolta el so d’aquella vella trompeta. El trompetista, com cada  dia, toca allà en un carreró vora del port, on arriba la flaire salada del mar.  La melodia  es una cançó molt  trista, és  una antiga història d’amor. És veu que l’home, un xic gran i mal vestit,  passa les hores mortes en aquest lloc, assegut en una vella cadira que té una pota ranca.

Alguns vianants que passen se’l miren, altres no en fan ni cas, mentre que de tant en tant algú se’l escolta una mica i li deixa alguna moneda en la gastada gorra que roman al terra. Per algú això és art, per altres només un soroll molest, a vegades alguna  veïna protesta que ja està farta de tanta musiqueta i li ha tirat algun test al damunt, llavors ell, s’aixeca i va a fer la paradeta un xic més enllà.

Ara l’home de la  trompeta, fa un breu descans  per fer un most, fa petar els dits per desentumir-los una mica, és treu una poma d’una vella i ennegrida bossa  i la mossega amb avidesa, per agafar  forces i de nou  continuar la seva tasca rutinària, la música, que posa una nota de color a aquella vida grisa.

Un senyor  de mitjana edat fa estona que el mira, per fi es decideix, si apropa i li demana si pot tornar a tocar aquella cançó que tocava abans de fer el breu descans, ja que feia molt temps que no l’escoltava i li ha portat  molts i intensos records.

La trompeta de nou desgrana els sons de la vella melodia, l’home l’escolta emocionat. Després d’una llarga estona en silenci, aquest continua el seu camí, amb els ulls humits i entelats; encara que això si, abans ha deixat un bitllet de 50 euros a la gorra d’aquell músic  atrotinat.

02/11/2010/