Per què sempre ens diuen que
ens han enganyat com a un “xino”.
Aquesta curiosa expressió en
dóna molt a pensar i segurament no en treure l’entrellat.
Tal vegada donant-hi voltes al
seu significat he escoltat unes paraules d’una companya i prenent-les com meves
desenvolupo el tema (segurament mal desenvolupat).
Quan en Amèrica del Nord van
construir el ferrocarril per travessar d’est a oest el continent gran part de
la mà d’obra va ser xinesa.
Molts xinesos van marxar del
seu país atrets per la promesa dels contractistes americans. Suposo que també
hi va intervenir alguna màfia, o triada, com s’anomeni al grup de facinerosos
que dominen el baixos fons i manipulen als pobres obrers.
La promesa va ser fàcil: “et
porto a Amèrica, et dono treball i menjar, dintre de cert te¾ Clar. Són el meus fills. mps podràs portar la teva família”.
Els pobres xinesos, creient en aquells que els manaven i la promesa d’una vida
millor van creuar l’Oceà Pacífic. Molts van deixar la pell entre el rails i les
travesses de les vies ferroviàries. Com la seva compressió de l’idioma anglès
americà (ianqui, en aquesta ocasió) era nul·la miraven amb la seva cara
d’expressió, moltes vegades, inescrutable les ordres dels capatassos.
Van ser enganyats com a “xinos”
Nosaltres quan compren un article que no entenem, no sabem fer servir o que no ens
serveix per res, també mostren la mateixa expressió de cara.
Quanta gent és enganyada com a
un “xino” Tal vegada molts. Gent de diverses ètnies tant de països d’Europa, Àsia,
Àfrica o Amèrica son portades a terres estranyes a canvi de pagar molts diners majoritàriament
manllevats, i endeutant-se per vida. Quan
arriben al seu destí moltes de les dones han d’exercir professions deshonestes
i immorals.
També quan fugint de la guerra
i el caos en el propi país travessen terres i mars per anar a raure a camps de
concentració (es podria dir enganyats con xinesos) a terres amb gent que tampoc
els vol.
Ara com això és molt seriós i
aquestes divagacions són molt cruels passaré a explicar una historieta.
El Manel havia trobat la dona
de la seva vida. La va trobar en un bar- cafeteria una nit que plovia. Van
iniciar una conversa i van adonar-se que tret d’alguna petita variant podien
ser dues ànimes apropiades per portar una vida paral·lela.
Tot anava bé, va costar-li
força temps perquè pugues al pis on vivia i més difícil convèncer-la per passar
una estona al llit.
El Manel encès volia gaudir d’aquells
moments sexualment agradables. A la fi un dia, perduda ja la raó, va llençar-se
definitivament al riu i va demanar-li casori.
Quants somriures, quantes
dolces paraules, quan amor destil·lava la seva relació. Mai el Manel, havia
trobat tant l’ànima bessona com en aquesta ocasió. El món era tot entre rosa i
blau cel. Ni tempestes ni cap sortida de to. La seva vida era una mar blava i
blana. I un dia va arribar el màgic moment del sacrosant sagrament.
El Manel esperava davant de
l’altar. Aleshores va aparèixer la núvia vestida de blanc i escoltada de dos
formoses criatures, nen i nena, també vestits de blanc. El nen portava les
arres i la nena els anells. Una imatge inoblidable, el Manel mai la va oblidar.
Després van dir-se el si, i
com no, fer-se el petó reglamentari. Ja ben casats va recorre el tram que els separava
del cotxe. El Manel va asseure’s al volant. Mentre la seva flamant esposa va
fer pujar els nens a darrere.
Això va mosquejar una mica al
Manel. Quan ella també va pujar-hi i es va asseure’s va preguntar-li:
¾
On els deixem?
¾
Caram! A casa. On els vols deixar?
¾
A casa!?- va preguntar sorprès.
¾
Clar. Són el meus fills.
El Manel en aquell moment va
veure nítidament que l’havien enganyat com a un “xino”
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada