La
Rosa després de l’ensurt de la porta i les claus, veu el món d’altra manera.
Això de vestir-se de bon matí i baixar a
prendre cafè a la sabateria ha estat un revulsiu pels seus mals moments. No ha
pensat en cap moment en ser infidel al seu home. L’Andreu va ser aquella
primera elecció que es fa a la vida. Ella, sempre ha estat una persona seriosa
i d’idees fermes que quan pren una decisió és conseqüent en el seu seguiment. L’Andreu
és el seu home per les bones o les dolentes.
Però
vestir-se i baixar a xerrar una mica, de coses de poca importància, ha estat
una agradable novetat. Això l’ha lliurat d’aquells moments depressius que tota
persona té quan les coses no rutllen com un voldria.
Però
avui, és un dia que ha volgut dedicar-se a si mateixa. També vol plantejar-se
el tema de baixar cada dia. Últimament, l’Amadeu ha fet alguna observació de
doble intenció que no li ha agradat gens. També hi ha la qüestió de les mans,
qualsevol ocasió és aprofitada pel sabater per agafar-li i acaronar-les. I
algun frec que no tindria raó de ser per dues persones només amigues.
Aquest
matí ha decidit apartar-se de la seva rutina. Vol passar el matí sola a casa. El
gat fa uns dies que no apareix mai, però ningú n’ha fet d’això cap muntanya. Ja
estan acostumats a les seves constants desaparicions. La Rosa ha esmorzat només
vestida amb el batí i ha vist de bon humor les ximpleses de la televisió. Avui
vol dedicar el matí a recrear-se en el seu cos gaudint de la tranquil·litat. Tots
són a les seves habituals feines: el treball i el col·legi. Finalment tanca el
televisor. Amb molta patxoca i cura s’arregla les ungles dels peus. Una vegada
acabada la podologia decideix finalment, no dutxar-se. La dutxa és una cosa ràpida
i avui pot aprofitar la solitud per prendre un reconfortant bany. Aleshores,
omple la banyera amb aigua força calenta i hi posa un gel perfumat i relaxant.
Ja asseguda dins, gaudeix d’un plaer poques vegades aconseguit, juga amb
l’aigua i l’escuma de sabó, com quan era petita.
Fa
anys que no havia notat el plaer de la càlida aigua mullant-li totalment el
cos. També s’ha portat un got amb una beguda tonificant. Envoltada pel baf de
l’aigua que, poc a poc, envaeix el bany sencer i amb els ulls tancats rememora
moltes coses d’anys passats: el nuviatge i el viatge de noces. Tant s’allunyen els
seus pensaments que es recorda quan la mare la banyava amb la seva germana en
un cossi al patí de la casa gran. Resta mig adormida dins l’aigua calenta
fruint amb la suavitat i perfum del sabó. Mentre els seus pensaments i els
records li venen a la ment.
De
sobte fa un bot. Un soroll la trasbalsa. Ha escoltat el so d’una clau a la
porta. Algú ha entrat al pis. El seu home, no pot ser. Seria estrany. A més, no
ha dit res. Sempre la crida pel nom. Els nois sempre xiulen en entrar. Escolta
passos que caminen intentant no fer soroll. Sent el cruixir de la rajola que
sempre balla.
Esparverada,
s’aixeca. Es mal posa el batí per sobre. Gotejant aigua i amb les sabatilles mig
posades, surt del bany. Veu una ombra que es belluga silenciosament. Un lladre?
Respira
alterada. El cor sotragueja en el seu pit. Pel fort alè que escolta deu ser un
home. Un lladre torna a pensar mentre fa un petit singlot mig plorant. No troba
cap cosa al seu abast per defendre’s. La cuina és lluny. La sinistra ombra
s’interposa en el camí.
En
una ràpida ullada veu la seva figura en el mirall. Una dona mullada.
Aguantant-se amb la mà el batí. No ha trobat el cinturó. Amb les sabatilles mal
posades. El cap moll i els cabells enganxats encara pel xampú. Amb les mans
buides per protegir-se. Un fort crit d’esglai surt de la seva gola. I un altre, encara més fort.
Una
mà li tapa la boca. L’ombra es materialitza. Amb l’altre braç la reté fortament.
Mossega la mà que tenalla la seva boca. Intenta tornar a cridar. L’home la
bufeteja. Cau dolorida a terra. Aleshores s’adona qui és. L’Amadeu, el sabater
amable. Té els ulls vermellosos. Se li nota una forta olor a alcohol.
¾
Què
vol?- Crida mentre respira encara mig ofegada.
¾
Per
què no has vingut aquest matí?
¾
No
tinc cap obligació. És un acte de bona voluntat. Avui necessitava estar per a mi.
Arreglar-me.
¾
Arreglar-te
per a mi?- Ensomnia la veu de l’home. Aleshores l’ajuda a aixecar-se.
¾
Per
a vostè Amadeu, no, per mi. Purament per a mi.
La
mirada de l’home s’enfosqueix. La vermellor de la cara es fa més forta. La boca
pren un rictus cruel. Sembla, ben bé que li vulgui saltar a sobre i posseir-la.
Fa un gest, com si vulgues arrencar-li el batí mig obert. Treu un ganivet de la
butxaca del pantaló.
¾
Si
no és per mi. A qui esperes, bagassa!
¾
Que
passa alguna cosa?- exclama la veu d’un home que entra.- M’han sorprès els
crits i la porta oberta.
La
Rosa el coneix de fa poc. És un nou veí que fa un dies ha vingut a viure al
replà. L’Amadeu com una fera rabiosa es revolta. Agredeix al xicot. Aquest rep
la primera ganivetada al braç. El veí és
més jove i més àgil, evita el segon envit i li agafa la mà armada. Lluiten com
llops, amb un gran esforç tots dos homes. Finalment el jove retorça el braç del
sabater i fa que es clavi el ganivet al seu propi cos. L’Amadeu se li desploma
damunt. El seu pes fa que el defensor no mantingui l’equilibri i doni un cop de
cap a terra.
La
Rosa observa l’escena amb els ulls esbatanats. Repassa el seu entorn. Com en
una pel·lícula mira l’habitació. Mobles caiguts o fortament desplaçats. Un home
desplomat i ferit. L’Amadeu, caigut damunt del jove, amb la mà a sota el cos
amb el ganivet clavat i sagnant. El veí estabornit al terra amb el pes del cos
del sabater que li impedeix moure’s. Ella enmig del menjador, a prop dels dos
homes caiguts. Encara mullada. Mal vestida amb el batí mig obert. Intenta
impotent cobrir les seves nueses.
Comprèn
que l’Amadeu s’ha aprofitat de la clau que va donar-li per, si de cas, en una
altra ocasió es quedava la porta tancada. Com un autòmat truca a la policia. Les
idees negres omplen els seus pensaments. Com li explicarà a l’Andreu i al seus
fills que el sabater tenia una clau. Com explicar la presència del veí. I
l’Amadeu sagnant i caigut a terra damunt l’altre home. Com, com, com... Què
dirà a la policia? Per qui la prendran?
Aleshores,
cau postrada en una cadira. Tants interrogants poden més que els seus nervis. Crida,
crida i torna a cridar desesperada. Embogida i tremolosa cau de la cadira al
terra. Espeternega amb els peus i les cames. Dóna cops amb el cap al terra. Víctima
d’una gran crisi nerviosa perd el seny. Desmaiant-se a continuació d’un
esgarrifós nou crit.
En
moltes ocasions les mostres de confiança són mal enteses.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada