ARRIBANT AL CIM

 

Feia dies que tenia ganes de fer  aquella excursió, al cim d’aquella muntanya, molt a prop del poblet on passava les vacances, quan ho decidíem,  a última hora els companys es feien enrere, o escollien anar a un altre lloc. Avui he sortit de bon matí i he enfilat camí amunt. Si vols anar a un lloc i els altres no volen, doncs si va sola i ja està , tampoc necessito companyia. Amb el mòbil ven carregat per si de cas sortia algun contratemps. També he enviat un watsApps el Ferran i li he dit on havia anat... ell sempre deia que m’acompanyaria quan hi anés, però ahir em va dir que li havia sortit una feina i no podia venir. Una feina en mig de l’agost? ... i que no és pogués esperar. Va deixem-ho.

Estic gaudint de la caminada. Ara comença a fer-se de dia i m’encanta veure el sol com treu el nas per entre els turons. Tinc d’arribar a dalt la collada abans el sol no sigui massa enlaire i cremi de valent. El camí està ple de flors boscanes a qui la calor es veu que no espanta. Els arbres i els matolls comencen a notar els efectes dels molts dies que portem sense ploure...

Caminar i caminar, una mica avorrit si que ho es de caminar sol, encara que gaudeixo contemplant aquelles amples valls que s’obren als meus peus i els poblets que cada vegada es veuen més petits i llunyans.

 

Enfilo el tram final de la muntanya, són prop de les dotze del  migdia. He caminat molt i estic un xic cansada, però ho he d’aconseguir. M’he proposat arribar-hi i no puc defallir ara. He de buscar alguna font o rierol perquè se m’acaba l’aigua. He calculat malament per no portar massa pes, creia que hi havia molta aigua per aquí, però fa estona que tot està sec.

Estic arribant a la punta del pollegó, l’última embranzida i ja hi sóc. Estic esgotada, fa molta calor, estic suant i tinc la gola seca, sembla que tot em volta, que em falta l’oxigen i m’ofego, que difícil es aquest últim tram. Potser hauré de parar i tornar enrere. De sobte una ma agafa la meva i m’ajuda a pujar. No m’ho puc creure , el Ferran era allà al meu costat quasi dalt la muntanya... esperant-me.

Ens vam a seure junts a la cima, jo esgotada, em va donar aigua de la seva cantimplora, ell si que havia trobat la font hi havia fet una  bona reserva, em vaig refrescar la cara i el coll... ja em trobava millor. ....No entenia com era allà. És veu que va acabar aviat la feina i patia per mi, tota sola per la muntanya sense estar-hi avesada. Tenia  por que em passes alguna cosa. Va pujar per un altre vessant, on el camí es més curt i ens vam trobar just per fer el cim plegats.

Vam descansar junts un al costat de l’altre, vam contemplar  els paratges fabulosos que s’obrien davant nostre, les crestes de les petites formacions , les amples valls del vessant sud i les altes muntanyes del Pirineu de la part nord.

Baixem tranquils, em dona la mà, perquè no rellisqui, jo que em pensava que no li importava gens i veig que es preocupa per mi. Potser si que li importo una miqueta –pensava contenta-mentre el contacte amb aquella mà ferma, em despertaven,  em feien surar a flor de pell .... unes emocions i sensacions que feia temps s’estaven gestant molt a dins meu.
 

20/08/2016/