Feia dies que tenia ganes de fer aquella excursió, al cim d’aquella muntanya, molt
a prop del poblet on passava les vacances, quan ho decidíem, a última hora els companys es feien enrere, o
escollien anar a un altre lloc. Avui he sortit de bon matí i he enfilat camí
amunt. Si vols anar a un lloc i els altres no volen, doncs si va sola i ja està
, tampoc necessito companyia. Amb el mòbil ven carregat per si de cas sortia
algun contratemps. També he enviat un watsApps el Ferran i li he dit on havia
anat... ell sempre deia que m’acompanyaria quan hi anés, però ahir em va dir
que li havia sortit una feina i no podia venir. Una feina en mig de l’agost? ...
i que no és pogués esperar. Va deixem-ho.
Estic gaudint de la caminada. Ara
comença a fer-se de dia i m’encanta veure el sol com treu el nas per entre els
turons. Tinc d’arribar a dalt la collada abans el sol no sigui massa enlaire i
cremi de valent. El camí està ple de flors boscanes a qui la calor es veu que
no espanta. Els arbres i els matolls comencen a notar els efectes dels molts
dies que portem sense ploure...
Caminar i caminar, una mica
avorrit si que ho es de caminar sol, encara que gaudeixo contemplant aquelles
amples valls que s’obren als meus peus i els poblets que cada vegada es veuen
més petits i llunyans.
Enfilo el tram final de la
muntanya, són prop de les dotze del
migdia. He caminat molt i estic un xic cansada, però ho he d’aconseguir.
M’he proposat arribar-hi i no puc defallir ara. He de buscar alguna font o
rierol perquè se m’acaba l’aigua. He calculat malament per no portar massa pes,
creia que hi havia molta aigua per aquí, però fa estona que tot està sec.
Estic arribant a la punta del
pollegó, l’última embranzida i ja hi sóc. Estic esgotada, fa molta calor, estic
suant i tinc la gola seca, sembla que tot em volta, que em falta l’oxigen i
m’ofego, que difícil es aquest últim tram. Potser hauré de parar i tornar
enrere. De sobte una ma agafa la meva i m’ajuda a pujar. No m’ho puc creure ,
el Ferran era allà al meu costat quasi dalt la muntanya... esperant-me.
Ens vam a seure junts a la cima,
jo esgotada, em va donar aigua de la seva cantimplora, ell si que havia trobat
la font hi havia fet una bona reserva,
em vaig refrescar la cara i el coll... ja em trobava millor. ....No entenia com
era allà. És veu que va acabar aviat la feina i patia per mi, tota sola per la
muntanya sense estar-hi avesada. Tenia por que em passes alguna cosa. Va pujar per un
altre vessant, on el camí es més curt i ens vam trobar just per fer el cim
plegats.
Vam descansar junts un al costat
de l’altre, vam contemplar els paratges
fabulosos que s’obrien davant nostre, les crestes de les petites formacions ,
les amples valls del vessant sud i les altes muntanyes del Pirineu de la part
nord.
Baixem tranquils, em dona la mà,
perquè no rellisqui, jo que em pensava que no li importava gens i veig que es
preocupa per mi. Potser si que li importo una miqueta –pensava contenta-mentre
el contacte amb aquella mà ferma, em despertaven, em feien surar a flor de pell .... unes
emocions i sensacions que feia temps s’estaven gestant molt a dins meu.
20/08/2016/
Estic molt d'acord amb aquesta frase :"Si vols anar a un lloc i els altres no volen, doncs si va sola i ja està", doncs jo me n'he fet molts tips de caminar sola per la muntanya i puc assegurar que no és gens avorrit...Veig que a molts llocs aconsellen que no es vagi sol d'excursió, o almenys que diguis a algú on vas, que és el què jo feia i sobretot anar ben equipat i assegurar-se l'aigua...
ResponEliminaUn final ben bonic!
Petonets, Anna.
De fet quan es vol fer alguna cosa que t'agrada no sempre trobes qui s'apunta al mateix i va bé fer-ho sola. Tu sempre has estat molt decidida hi ho has fet. Jo soc menys atrevida i per la muntanya sola, només he anat a buscar bolets i no massa lluny, perquè em perdia pel bosc. Ara fer passejades curtes encara.
EliminaEls relats m'agrada que acabin bé.
Una abraçada M. Roser.