AI, LA ROSA! 2a PART.

La Rosa després de l’ensurt de la porta i les claus, veu el món d’altra manera. Això de  vestir-se de bon matí i baixar a prendre cafè a la sabateria ha estat un revulsiu pels seus mals moments. No ha pensat en cap moment en ser infidel al seu home. L’Andreu va ser aquella primera elecció que es fa a la vida. Ella, sempre ha estat una persona seriosa i d’idees fermes que quan pren una decisió és conseqüent en el seu seguiment. L’Andreu és el seu home per les bones o les dolentes. 

Però vestir-se i baixar a xerrar una mica, de coses de poca importància, ha estat una agradable novetat. Això l’ha lliurat d’aquells moments depressius que tota persona té quan les coses no rutllen com un voldria. 

Però avui, és un dia que ha volgut dedicar-se a si mateixa. També vol plantejar-se el tema de baixar cada dia. Últimament, l’Amadeu ha fet alguna observació de doble intenció que no li ha agradat gens. També hi ha la qüestió de les mans, qualsevol ocasió és aprofitada pel sabater per agafar-li i acaronar-les. I algun frec que no tindria raó de ser per dues persones només amigues.  

Aquest matí ha decidit apartar-se de la seva rutina. Vol passar el matí sola a casa. El gat fa uns dies que no apareix mai, però ningú n’ha fet d’això cap muntanya. Ja estan acostumats a les seves constants desaparicions. La Rosa ha esmorzat només vestida amb el batí i ha vist de bon humor les ximpleses de la televisió. Avui vol dedicar el matí a recrear-se en el seu cos gaudint de la tranquil·litat. Tots són a les seves habituals feines: el treball i el col·legi. Finalment tanca el televisor. Amb molta patxoca i cura s’arregla les ungles dels peus. Una vegada acabada la podologia decideix finalment, no dutxar-se. La dutxa és una cosa ràpida i avui pot aprofitar la solitud per prendre un reconfortant bany. Aleshores, omple la banyera amb aigua força calenta i hi posa un gel perfumat i relaxant. Ja asseguda dins, gaudeix d’un plaer poques vegades aconseguit, juga amb l’aigua i l’escuma de sabó, com quan era petita. 

Fa anys que no havia notat el plaer de la càlida aigua mullant-li totalment el cos. També s’ha portat un got amb una beguda tonificant. Envoltada pel baf de l’aigua que, poc a poc, envaeix el bany sencer i amb els ulls tancats rememora moltes coses d’anys passats: el nuviatge i el viatge de noces. Tant s’allunyen els seus pensaments que es recorda quan la mare la banyava amb la seva germana en un cossi al patí de la casa gran. Resta mig adormida dins l’aigua calenta fruint amb la suavitat i perfum del sabó. Mentre els seus pensaments i els records li venen a la ment.  

De sobte fa un bot. Un soroll la trasbalsa. Ha escoltat el so d’una clau a la porta. Algú ha entrat al pis. El seu home, no pot ser. Seria estrany. A més, no ha dit res. Sempre la crida pel nom. Els nois sempre xiulen en entrar. Escolta passos que caminen intentant no fer soroll. Sent el cruixir de la rajola que sempre balla. 

Esparverada, s’aixeca. Es mal posa el batí per sobre. Gotejant aigua i amb les sabatilles mig posades, surt del bany. Veu una ombra que es belluga silenciosament. Un lladre?  

Respira alterada. El cor sotragueja en el seu pit. Pel fort alè que escolta deu ser un home. Un lladre torna a pensar mentre fa un petit singlot mig plorant. No troba cap cosa al seu abast per defendre’s. La cuina és lluny. La sinistra ombra s’interposa en el camí. 

En una ràpida ullada veu la seva figura en el mirall. Una dona mullada. Aguantant-se amb la mà el batí. No ha trobat el cinturó. Amb les sabatilles mal posades. El cap moll i els cabells enganxats encara pel xampú. Amb les mans buides per protegir-se. Un fort crit d’esglai surt  de la seva gola. I un altre, encara més fort. 

Una mà li tapa la boca. L’ombra es materialitza. Amb l’altre braç la reté fortament. Mossega la mà que tenalla la seva boca. Intenta tornar a cridar. L’home la bufeteja. Cau dolorida a terra. Aleshores s’adona qui és. L’Amadeu, el sabater amable. Té els ulls vermellosos. Se li nota una forta olor a alcohol.

¾     Què vol?- Crida mentre respira encara mig ofegada.

¾     Per què no has vingut aquest matí?

¾     No tinc cap obligació. És un acte de bona voluntat. Avui necessitava estar per a mi. Arreglar-me.

¾     Arreglar-te per a mi?- Ensomnia la veu de l’home. Aleshores l’ajuda a aixecar-se.

¾     Per a vostè Amadeu, no, per mi. Purament per a mi.  

La mirada de l’home s’enfosqueix. La vermellor de la cara es fa més forta. La boca pren un rictus cruel. Sembla, ben bé que li vulgui saltar a sobre i posseir-la. Fa un gest, com si vulgues arrencar-li el batí mig obert. Treu un ganivet de la butxaca del pantaló.

¾     Si no és per mi. A qui esperes, bagassa!

¾     Que passa alguna cosa?- exclama la veu d’un home que entra.- M’han sorprès els crits i la porta oberta.  

La Rosa el coneix de fa poc. És un nou veí que fa un dies ha vingut a viure al replà. L’Amadeu com una fera rabiosa es revolta. Agredeix al xicot. Aquest rep la primera  ganivetada al braç. El veí és més jove i més àgil, evita el segon envit i li agafa la mà armada. Lluiten com llops, amb un gran esforç tots dos homes. Finalment el jove retorça el braç del sabater i fa que es clavi el ganivet al seu propi cos. L’Amadeu se li desploma damunt. El seu pes fa que el defensor no mantingui l’equilibri i doni un cop de cap a terra. 

La Rosa observa l’escena amb els ulls esbatanats. Repassa el seu entorn. Com en una pel·lícula mira l’habitació. Mobles caiguts o fortament desplaçats. Un home desplomat i ferit. L’Amadeu, caigut damunt del jove, amb la mà a sota el cos amb el ganivet clavat i sagnant. El veí estabornit al terra amb el pes del cos del sabater que li impedeix moure’s. Ella enmig del menjador, a prop dels dos homes caiguts. Encara mullada. Mal vestida amb el batí mig obert. Intenta impotent cobrir les seves nueses.   

Comprèn que l’Amadeu s’ha aprofitat de la clau que va donar-li per, si de cas, en una altra ocasió es quedava la porta tancada. Com un autòmat truca a la policia. Les idees negres omplen els seus pensaments. Com li explicarà a l’Andreu i al seus fills que el sabater tenia una clau. Com explicar la presència del veí. I l’Amadeu sagnant i caigut a terra damunt l’altre home. Com, com, com... Què dirà a la policia? Per qui la prendran?  

Aleshores, cau postrada en una cadira. Tants interrogants poden més que els seus nervis. Crida, crida i torna a cridar desesperada. Embogida i tremolosa cau de la cadira al terra. Espeternega amb els peus i les cames. Dóna cops amb el cap al terra. Víctima d’una gran crisi nerviosa perd el seny. Desmaiant-se a continuació d’un esgarrifós nou crit.  

En moltes ocasions les mostres de confiança són mal enteses. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.